Comunicació

Enric Calpena

Periodista i divulgador de la història

“A Catalunya no tenim herois, tenim màrtirs”

No és el passat que ens determina cap a on anirem, som nosaltres. Hem de ser madurs

Ros­tre molt cone­gut pels tele­es­pec­ta­dors cata­lans quan es va con­ver­tir, amb 23 anys, en el pri­mer pre­sen­ta­dor d’un tele­notícies de TV3, Enric Cal­pena (Bar­ce­lona, 1960) és un apas­si­o­nat de la història des d’abans de dedi­car-se al peri­o­disme. Pro­fes­sor de tele­visió a la Facul­tat de Comu­ni­cació Blan­querna i autor de diver­sos assa­jos, bio­gra­fies i novel·les històrics, Enric Cal­pena diri­geix des de l’any 2001 el pro­grama de divul­gació històrica de Cata­lu­nya Ràdio En guàrdia!, que l’11 de març arri­barà als mil capítols. Pro­jecte ini­ciat amb l’his­to­ri­a­dor Oriol Jun­que­ras, abans de dedi­car-se a la política, ara té com a pro­ta­go­nis­tes Enric Cal­pena i l’his­to­ri­a­dor Josep Maria Solé i Sabaté. Un munt d’espe­ci­a­lis­tes en dife­rents temes han pas­sat pel pro­grama, que han acos­tat l’espec­ta­dor a mil i una històries, mai més ben dit. Entre el maig i el juny eme­tran cinc pro­gra­mes espe­ci­als per cele­brar les mil emis­si­ons, des de dife­rents llocs del país rela­ci­o­nats amb eta­pes de la història: la pre­història, el domini romà, l’edat Mit­jana, els ban­do­lers i l’edat Moderna. Aca­ba­ran a Bar­ce­lona amb un pro­grama dedi­cat a la divul­gació històrica. Li hem dema­nat que faci una selecció de pro­gra­mes perquè el lec­tor es faci una idea. Pro­posa aquests, amb el número de capítol i el nom del con­vi­dat que van tenir entre parèntesi: La rumba cata­lana (278, Martí Mar­fat) ; Ale­xan­dre el Gran (328,Borja Antela) ; La IV Cro­ada (376, Prim Ber­tran ; Les vídues a la Baixa Edat Mit­jana (550, Mireia Comas; El cali­que­nyo (566, Fran­cesc Canosa) ; La draga de Banyo­les (608, Josep Tarrús) ; La pre­pa­ració de l’Holo­caust (618, Marta Simó) , i Les des­co­ber­tes d’Ata­pu­erca (924, Eudald Car­bo­nell).

El pas­sat és el pro­feta del futur, com diu el seu com­pany de pro­grama Josep M. Solé i Sabaté?
Sí, em sem­bla que és de Byron. Després hi ha aque­lla frase, em sem­bla de Ciceró, que diu que la història és el mes­tre de la vida. Hi ha la de “qui no coneix la història està con­dem­nat a repe­tir-la”, no recordo de qui és, i n’hi ha algu­nes més. Els his­to­ri­a­dors dis­cre­pen d’aques­tes fra­ses, perquè són boni­ques, però a l’hora de la veri­tat...
Vostè què en pensa? El pas­sat ens ajuda a enten­dre el pre­sent i ende­vi­nar el futur?
Que ens ajuda a enten­dre el pre­sent, sí, sens dubte. Però no ens deter­mina el futur. Ten­dim a expli­car el pre­sent d’una manera molt lli­gada al pas­sat. Ima­gi­nem per un moment que el procés hagués aca­bat amb la inde­pendència de Cata­lu­nya. Ara diríem: “És clar, és que era lògic! Les for­ces soci­als, el fet d’estar a Europa...” Tro­baríem l’expli­cació claríssima de per què hem aca­bat sent una república inde­pen­dent. Ara hem de con­cloure que el nos­tre pas­sat no com­porta que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent? Tam­poc! El pas­sat fa que una part de la població tin­gui un desig d’inde­pendència perquè forma part d’una cul­tura hereva del pas­sat i que es pro­jecta cap al futur. Però el pas­sat no deter­mina que el futur sigui d’una manera o d’una altra. No ho sabem.
No creu en les lleis històriques deter­mi­nis­tes de què parla Tols­toi a ‘Guerra i pau’?
No. M’encanta Guerra i pau, és un dels meus lli­bres pre­fe­rits, però no crec gens en el deter­mi­nisme històric, que les coses ens por­tin necessària­ment en una direcció, cap a bé o cap a mal. No soc un pes­si­mista històric, ni un opti­mista. Penso que el pre­sent es forma pel pas­sat, però el futur es forma pel que deci­dim els que estem aquí, en el pre­sent. No és el pas­sat que ens deter­mina cap a on ani­rem, som nosal­tres. Hem de ser madurs, no tenim excu­ses. Serà el que nosal­tres acon­se­guim o dei­xem d’acon­se­guir. Par­lant del Procés i de qual­se­vol altra cosa. Arri­ba­rem a una guerra mun­dial que ens exter­mi­narà a tots? Podria ser. Segur? Tam­poc. Ja veu­rem. Depèn de nosal­tres.
Què cal per can­viar les coses?
S’ha de tre­ba­llar amb els dis­cur­sos nar­ra­tius, a l’hora de can­viar les coses, cap a un cos­tat o cap a un altre. Al procés li va fal­tar dis­curs, per exem­ple. O n’hi va fal­tar en altres moments. La sen­sació d’engany que té la gent amb el que va pas­sar és perquè el dis­curs deia una cosa que no es va cor­res­pon­dre amb la rea­li­tat. Pri­mer: “Gua­nya­rem!” Això encara ho entenc. Segon: “No et pre­o­cu­pis, està tot pre­pa­rat.” Quan això falla, la sen­sació és d’engany. Vam rebre d’una manera que no entrava dins del càlcul, això és el pro­blema. Per això hi ha tanta decepció. No tant pels fets. Dic el tems polític perquè és el més obvi, però en qual­se­vol altre és el mateix.
El seu pri­mer com­pany de pro­grama va ser Oriol Jun­que­ras. No va tenir la sen­sació en alguns moments que vivíem la història en pre­sent?
La història sem­pre la vivim en pre­sent, però hi va haver un moment que tot­hom va sen­tir, encara que no hi estigués gens d’acord, que la història s’estava pre­ci­pi­tant i succeïen coses que tin­drien una trans­cendència molt gran. I encara, ves a saber, perquè els tem­pos històrics són molt dife­rents dels per­so­nals. L’acce­le­ració del 2014-2015 fins al 2017-2018 és molt gran, i la fre­nada també. Però allò ens va demos­trar que en una dècada les coses es poden trans­for­mar molt ràpid.
Hi havia qui posava com a exem­ple els pro­ces­sos d’inde­pendència de l’Índia i Sud-àfrica, que van durar dècades.
Sí, però en això hi ha un punt messiànic que jo crec que és erroni. Con­si­de­rar, i això és molt cristià, que sense sacri­fici no hi ha victòria... Per­dona, el sacri­fici, quan hi ha victòria, es jus­ti­fica. Quan no hi ha victòria, no es jus­ti­fica enlloc. A Cata­lu­nya no tenim herois, tenim màrtirs, perquè no hem gua­nyat. El mateix per­so­natge que en una cul­tura és un heroi, perquè aca­ben gua­nyant, encara que mori, a Cata­lu­nya és un màrtir perquè acaba morint i perds. Hem de can­viar la dinàmica, hem de pas­sar a tenir herois, i no màrtirs. Em sem­bla que els líders del procés s’han con­ver­tit més en màrtirs que en herois. No tinc ganes de tenir màrtirs, ja els tenim al san­to­ral.
Els cata­lans estan més còmodes en la der­rota, com s’ha dit?
No, no ho crec. Ningú està còmode en la der­rota. Una altra cosa és que haguem après a fer la viu-viu, després de 300 anys. Però qui està còmode en la der­rota? No tinc ni idea del que pas­sarà, no sé si moriré en una república o en una monar­quia abso­lu­tista. Fa més pinta del segon que del pri­mer, però no ho sé. Però no pot ser aquest dis­curs de fons d’“hem fet el que hem pogut”. Això em posa dels ner­vis. No és veri­tat.
Teniu més oient per pod­cast que en antena?
Sí. El pod­cast té unes carac­terísti­ques molt dife­rents de l’emissió nor­mal. Només té oients quan s’emet. És molt evi­dent, però és així. La gent no es grava les emis­si­ons. En un mes, arri­bem a tenir tres vega­des més oients per pod­cast que a les emis­si­ons. Fa uns anys vam pas­sar a fer dos pro­gra­mes per set­mana, en pas­sar a ser més de pod­cast. Això ha acce­le­rat l’arri­bada al pro­grama mil.
En què ha can­viat el pro­grama aquests anys?
En mol­tes coses, algu­nes de sub­tils i altres de molt evi­dents. La idea va sor­gir amb l’Oriol Jun­que­ras. Un dia ens vam tro­bar, vam anar a fer un cafè i d’allà va sor­gir la idea de fer un pro­grama que intentés solu­ci­o­nar els pro­ble­mes que vèiem als nos­tres res­pec­tius àmbits: l’his­to­ri­a­dor pen­sava que la feina del peri­o­dista i la divul­gació històrica era una cosa deplo­ra­ble, només per als pit­jors his­to­ri­a­dors, i el peri­o­dista con­si­de­rava que la història era una baja­nada i no tenia cap mena de sen­tit, l’actu­a­li­tat era la que manava. Vam pen­sar a fer un pro­grama, el vaig dis­se­nyar i el vaig pre­sen­tar a Cata­lu­nya Ràdio.
Us van com­prar la idea?
Ens van dir allò tan típic que en aquests moments no, però si en el futur sor­geix l’opor­tu­ni­tat... Ens va sem­blar una frase feta, però sor­pre­nent­ment, l’any següent em van tru­car per fer-lo, perquè un pro­grama que s’havia de fer havia cai­gut i hi havia un forat a la gra­e­lla. Després d’un any de fer-lo ens vam fer una pre­gunta diver­tida: “Queda més història per expli­car?”. Vam veure que sí i vam seguir perquè havia anat bé d’audiència. Ini­ci­al­ment el vam voler fer molt més lleu­ger, un conei­xe­ment de la història rigorós, però no tan pro­fund, més super­fi­cial que ara. Bus­cava molta nar­ra­ti­vi­tat en els pro­gra­mes. Va fun­ci­o­nar bé. Vam fer un petit truc reco­ma­nat per Oriol, que és con­vi­dar el pri­mer any els grans popes de la història, perquè després els petits popes vin­drien. Si ho haguéssim fet al revés, pot­ser els impor­tants no hau­rien vin­gut. Ho vam fer, va venir gent de pri­meríssim nivell, i mol­tes reticències es van resol­dre. Tot i així, en vam tro­bar alguna.
El públic és fidel, no?
Ha anat can­vi­ant. Al prin­cipi el pro­grama estava pen­sat molt per a gent abso­lu­ta­ment llega en història i explicàvem his­to­ri­e­tes. Ara ja fa anys que pen­sem en gent que lle­gi­ria revis­tes seri­o­ses de divul­gació històrica, i tenen un mínim nivell.
Heu can­viat perquè hi ha hagut un ‘feed-back’ amb l’audiència?
Sí, sens dubte. Jo tinc una teo­ria sobre això que no sé si és exacta: en moments de crisi d’una soci­e­tat, no només mira al futur, sem­pre mira al pas­sat. En els moments de crisi de la soci­e­tat cata­lana als segles XX i XXI, hi ha hagut un auge de la divul­gació històrica, la venda de lli­bres i revis­tes d’història, ha aug­men­tat moltíssim. Això es veu clara­ment als anys 1920, durant la República, a la tran­sició, òbvi­a­ment amb el procés... I en moments així, pots pujar el nivell. De fet, la gent t’ho exi­geix. I no per jus­ti­fi­car el con­cepte de nació esco­llida pels déus. En aquest sen­tit nosal­tres som molt ico­no­clas­tes. Hem expli­cat coses en què els cata­lans som deplo­ra­bles, però tant com qual­se­vol altra soci­e­tat. I coses en què som magnífics, també. Hem par­lat com si fóssim una soci­e­tat nor­mal. Suposo que això la gent ho agra­eix.
No s’aca­ben els temes, després de 21 anys?
La història no s’acaba mai. A més, hi ha dife­rents punts de vista. Nosal­tres hem tocat tres vega­des la bata­lla de l’Ebre: des del punt de vista mili­tar, del de la Lleva del Biberó i del punt de vista de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals. I encara en podríem fer més. Els posi­ti­vis­tes del segle XIX tenien una idea naïf de la història, pen­sa­ven que era com la botànica, que un cop tens clas­si­fi­ca­des totes les plan­tes, ja està tot estu­diat. Pen­sa­ven que un cop tenies tots els fets his­to­ri­ats, ja no calia fer més història. Però és obvi que no és així, la pots tocar de moltíssi­mes mane­res.
Quan va ser cons­ci­ent que la història li agra­dava?
De molt jove­net. Volia fer història, però tenia una visió pragmàtica, perquè soc fill de la classe mit­jana, que va tirant, però jus­tet. La meva família no tenia pro­ble­mes econòmics, però tenia jus­te­ses econòmiques. Els fills de la classe mit­jana fem això, som pragmàtics. Tre­ba­llava de cam­brer en un Frank­furt per pagar-me una car­rera. A la família li venia bé que tre­ballés men­tre estu­di­ava. I vaig començar Dret perquè les clas­ses eren a par­tir de les set de la tarda. Quan vaig aca­bar pri­mer, per una sèrie de cir­cumstàncies, entre les quals que el meu pare va can­viar de feina i va millo­rar, em van per­me­tre dei­xar la feina i vaig començar una segona car­rera. Volia dedi­car-me a escriure i com que amb història pen­sava que no em gua­nya­ria la vida, vaig fer peri­o­disme. Quan ja por­tava uns anys a la pro­fessió i estava pre­sen­tant els tele­notícies a TV3, vaig fer un màster d’història, però quan feia segon em vaig ado­nar que no sabia anglès i vaig dei­xar història per fer-ne.
Com es va afi­ci­o­nar a la història?
Pel cinema. Soc molt par­ti­dari de la nar­ració audi­o­vi­sual històrica, mal­grat que és evi­dent que ha de ser rigo­rosa. Ho ha de ser, però també és evi­dent que l’objec­tiu del cinema no ha de ser pedagògic, sinó d’entre­te­ni­ment, igual que la tele­visió o la ràdio. Pot no ser rigorós, que ho sigui és un valor afe­git. La for­mació periodística m’ha aju­dat a inten­tar ser rigorós amb la nar­ra­tiva, per exem­ple.
Molta gent recorda el seu pas­sat a TV3. Va ser el pri­mer pre­sen­ta­dor del tele­notícies, que es feia només a la nit. Com recorda aque­lla època?
Va ser una època fas­ci­nant i mera­ve­llosa. Molts no teníem cap mena de consciència de trans­cendència. Ho vivíem com una feina molt diver­tida, apas­si­o­nant, com podies estar tre­ba­llant en qual­se­vol altre lloc sem­blant. N’hi havia d’altres que no, que ho vivien amb una consciència històrica. Després s’han fet molts dis­cur­sos, però per a bona part dels que ho vivíem, i jo m’hi incloc, era una pro­fessió mera­ve­llosa. Al cap d’un temps, d’un o dos anys, ens vam començar a ado­nar que, a part de ser una tele­visió nova que tren­cava el mono­poli, tenia una trans­cendència més enllà, que tenia un pes polític molt més enllà d’aque­lla aven­tura pro­fes­si­o­nal extra­or­dinària. Però és com ho vaig viure. Tenia 23 anys aca­bats de fer. Em vaig dei­xar bigoti per sem­blar més gran. Tenia una pinta de nen que no podia amb ella. Era molt jove.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.