‘Museo Coconut'

Heus ací la història d'una domesticació. En aquells temps de profilaxi humorística, d'acudits envasats al buit, dels repugnants monòlegs del tinyós Club de la comedia, van aparèixer uns marcians que es van inventar l'idioma chanante, una seva memorable sèrie de celebrities i van revolucionar a la seva manera l'adotzenat panorama del moment. Això ho feien en una emissora que es deia Paramount Comedy i que només veien uns quants perduts. De mica en mica se'n va anar parlant i La hora chanante va esdevenir un producte de culte. Internet n'anava ple i va córrer com la pólvora a velocitat endimoniada.

Va arribar un moment en què els poderosos van saber detectar el talent d'aquells individus estrambòtics, que se'n fumien de tot déu amb una mala bava especial, una semàntica de poderós magnetisme i inexplicable ganxo. Així va arribar Muchachada Nui a La 2. Notable salt a l'estrellat. Però la castanya d'audiència va ser notable. L'ens públic hi va confiar raonablement i és d'agrair. Però ja no era el mateix. No em facin explicar per què, però l'invent havia perdut bufera. Passada la novetat, la cosa no feia la mateixa gràcia i tendia a la reiteració de manera tirant a escandalosa.

I ara a Neox s'ha estrenat Museo Coconut, en què els mateixos artistes abandonen el traç curt i aposten per una sèrie amb desenvolupament dramàtic. Em sap greu, però no vaig detectar-li la gràcia, la geometria del gag és anèmica i tret de detalls puntuals, l'engranatge no funciona, s'encalla cada dos per tres. Tant de bo millori i alci el vol. Ens n'alegrarem.