Comunicació

La guerra dels mons

Ball de màscares

Donar veu a aquells que no tenen veu és una aspiració democràtica recollida en la consigna “un home, un vot i una tírria”. A l'Ombudsman d'El món a RAC 1, Quim Monzó llegeix i comenta cada dues setmanes les opinions i quimeres dels oients enviades per correu electrònic (o altres mitjans, m'imagino, com serien la carta postal o el paquet bomba). Gràcies a ells, i els ho hem d'agrair, perquè ens obren els ulls, sabem que Pilar Rahola vocifera en lloc d'enraonar i que David Broc manté punts de vista cinèfils amb un alt risc d'exclusió social (bravo per ell, no caldria sinó que els seus criteris fossin adotzenats). En sintonia amb els costums actuals, l'Ombudsman admet els missatges amb pseudònim, mentre que Rafael Ribó, el síndic de greuges, ara com ara no accepta a tràmit sol·licituds signades per El Perro del Hortelano. Com és evident, la Sindicatura de Greuges no està a to amb els nous temps. El proper pas, que preveig imminent, serà anar amb antifaç pel carrer (en guardo un d'una disfressa d'El Zorro adquirida a Menkes –qualitat garantida– que em serà molt útil).

Algú que opina i diserta encobert sota la signatura de Baldomero Espartero, Els Tres Porquets o La del Manojo de Rosas ens assenyala que no es veu amb cor de sostenir els seus parers, crítiques i demandes a cara descoberta i defensar-los amb arguments sòlids i persuasius. Si la conferència de Jalta s'hagués dut a terme amb Stalin, Roosvelt i Churchill disfressats de pastores maragates amagades darrere d'un vano, la divisió territorial d'Europa hauria anat per uns altres camins.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.