Lucchetti

No se m'acudeix millor patrimoni que la memòria. Els records televisius que guardo no s'entendrien sense la veu i la presència d'Alfred Lucchetti en tants i tants instants de tele, cine i teatre. El primer que em retorna al subconscient és la veu enrogallada, inconfusible, en Gargamel d'Els barrufets és un flaix que no se m'oblida. Tothom el recorda com l'Andreu de Poble Nou, enamorat en secret i durant molts anys de la tieta Victòria, amb qui finalment va poder estar tot i que la dissort se'ls va creuar. A Nissaga de poder també hi va haver la seva presència poderosa, aquell Sebastià atrapat pels dubtes i l'ànsia de poder de la família Montsolís. Quan a TV3 s'hi feien dramàtics teatrals, ens va deixar creacions espurnejants en aquell Qui? dels divendres al vespre en directe des del Teatre Victòria. També va fer d'un inspector desconcertat a la comèdia Pels pèls.

El Lliure dels 80 i els 90 també va conèixer el seu talent: Goldoni, Schiller, Beaumarchais i Tennessee Williams, que no són precisament poca cosa. En el Teatre Nacional de Catalunya li van escatimar massa anys el debut, però finalment va fer el Baltasanet de La filla del mar, de Guimerà. Jo el recordo especialment en un monòleg al petit escenari de l'Artenbrut, quan passava pel seu sedàs l'ombra allargassada d'Oscar Wilde. Durant la funció va sonar un telèfon mòbil. Ell va callar un moment i va exclamar: “Hi ha un timbre”. El seu germà Francesc va dir al Divendres d'abans-d'ahir: “S'ha apagat a poc a poc però sempre quedarà llum de guàrdia sobre l'escenari”.