El zàping
Les pífies de Paco
És més un exercici estilístic, més visual que revelador
Els que mai hem vist
el No-Do al cine no l'hem considerat com el retrat de la societat espanyola del franquisme: sempre vam saber que l'anecdotari manipulat per enaltir el dictador i els pilars del règim era una excel·lent eina propagandística que, vista amb ulls de democràcia, se'ns presenta com filmacions nostàlgiques d'un país feliç. “El cine és muntatge i muntar és manipular”, diu la veu en off –la narració de l'actor Lluís Marco– a El cine de Paco, emès a Sense ficció. I la voluntat del treball de Josep Rovira era posar en evidència les trampes, el sarcasme del locutor en els vídeos turístics, les imatges descartades per ocultar la decrepitud del dictador, els peixos que mai va pescar o les pilotes de golf que no van entrar mai al forat. El problema, i així s'explica al final, és que l'equip només ha tingut accés a 80 minuts de les cintes descartades de les bobines del No-Do. Més de 35 anys després, l'arxiu, més pintoresc del que podríem pensar o no tant, encara es continua considerant com si es tractés dels documents de la CIA sobre el Watergate o la mort de Kennedy. És per això que El cine de Paco s'apropa més al que seria un exercici estilístic cinematogràfic, més visual que revelador, amb moltes transicions poètiques visuals, com els diversos passatges del tren amb citacions de Machado o d'Orson Welles. I moltes seqüències en
què no cal veu, perquè amb la banda sonora apropiadament inapropiada es configura la crítica
a aquest país que encara és com el veia Berlanga.
