Vermelles i catalanes

Espanya ha escoltat l'especial sensibilitat de les sèries catalanes arran de l'extraordinària acollida de Polseres vermelles? Amb la sèrie de TV3 ha passat el mateix que amb Pa negre als Goya? Es reivindiquen així altres cinemes, altres històries, altres maneres d'explicar-les més enllà de Madrid? Sens dubte l'etiqueta Spielberg ha ajudat a fer créixer el fenomen i a avalar la sèrie fora de l'àmbit català. Però amb Polseres s'han de valorar altres aspectes. A Antena 3, la qualitat de la sèrie, però sobretot l'èxit de l'estrena, han contribuït a la credibilitat de cadena i a eixamplar diferències respecte al model de Tele 5. L'altre valor és el català. Antena 3 recordava durant l'emissió, a través de les xarxes socials, que es podia seguir en català pel dual. I ho atribuïm a un fet excepcional quan la versió original s'hauria de considerar l'habitual en un país normal. Però el català no
és l'anglès ni aquest és un país normal. Que ens respectin la llengua, sigui Spielberg o Antena 3, és viscut amb emoció i triomf; deu ser perquè la llengua es respecta poc. I que s'escolti Teràpia de Shock o Antònia Font en un canal espanyol és com si haguéssim guanyat la guerra: del que hauria de ser la norma se'n fa una excepcionalitat. I hi ajuden l'onada d'anticatalanitat, les reaccions –anecdòtiques i minoritàries– que, amagades sota personalitats estranyes o semiocultes d'adolescents que escriuen amb faltes al Twitter, enarboren la bandera de l'atac al català i als catalans. Les polseres són vermelles i catalanes i han traspassat fronteres, i potser és això el que els cou.