‘Roger, no te'n vagis a Hollywood'

a tele és injusta. I molt con­ser­va­dora. Ho és la tele de les majo­ries, amb volun­tat de com­plaure tot­hom, una audiència que busca al men­ja­dor de casa con­tin­guts que, en el fons, no la facin sor­tir de la seva zona de con­fort: si és una comèdia, que sigui com aque­lla que ens feia riure fa tretze anys; si és una sèrie amb pols dramàtic, que tin­gui aque­lla con­tenció tan pròpia de la ficció cata­lana... La tele és injusta, i cruel també en forma de xifres. L'epi­sodi d'aquesta set­mana d'El crac va fer el seu mínim –297.000 espec­ta­dors de mit­jana i un 9,9% de quota de pan­ta­lla– men­tre que l'opció més vista a Cata­lu­nya va ser La que se ave­cina de Tele 5 amb 483.000 espec­ta­dors (18,7%). I això que Joel Joan i Hèctor Clara­munt van sig­nar, si no el millor, un dels millors epi­so­dis d'El crac, que arriba a nivells antològics amb home­nat­ges vol­guts a pel·lícules com ara Very bad things i a sèries de culte com Bre­aking Bad. Hi ha una audiència que no vol risc o, si vol quel­com dife­rent, ho vol en anglès i que l'hi sub­mi­nis­trin els ame­ri­cans, o els britànics, que en saben més que nosal­tres. En el fons hi ha un com­plex d'infe­ri­o­ri­tat, en relació a la ficció cata­lana, que no hi hau­ria de ser. L'epi­sodi de dilluns d'El crac és des­a­com­ple­xa­da­ment paròdic i el fet que Joel Joan parli en un anglès amb accent vol­gu­da­ment ame­ricà amb inten­ci­o­na­li­tat, rein­ci­deix en el fet que estem davant d'una sèrie de culte a la cata­lana. La per­so­na­li­tat egocèntrica de Joel Joan pro­voca fílies i fòbies i té des­pis­tat l'espec­ta­dor, que no sap on comença i on acaba el per­so­natge. Des del minut u, la sèrie se n'ha rigut de la indústria i de les seves patums; el moment àlgid, dilluns, amb paròdies a Albert Serra, Espi­nosa i un cameo de Bala­gueró. Entre tants girs argu­men­tals, el capítol va enviar Roger Coma a tri­om­far a Hollywood –tete, no!– i va aca­bar amb una versió de Mora­gues pròpia de la banyera d'Espar­taco i amb Nico sor­tint de l'armari. La sèrie, però, tri­omfa a inter­net, cosa que demos­tra que no és que la tele sigui injusta i con­ser­va­dora, sinó que hi ha un tipus de tele que no es busca a la tele.

L