“El meu estudi de so ha estat el carrer”

Triaria el món de l'audiovisual, tot i que és cert que la ràdio ha estat pràcticament tota la meva vida professional i la televisió només n'ha estat una part. Aquesta darrera és molt agraïda, i en guardo molt bon record, per l'entrada que et dóna a la gent; a la televisió en només un setmana la gent sap el que fas i això és molt agraït. Però
en canvi la ràdio és un mitjà de comunicació molt àgil, molt proper a la gent i també més còmode.

Des de molt i molt petit, amb només dotze anys.

Sí, perquè m'inventava transmissions, com si fos un periodista radiofònic i estigués radiant un programa. Era un joc de nen, evidentment, però m'agradava molt.

No, però vaig fer una campanya enviant cartes als meus pares perquè em compressin una magnetòfon. Finalment el vaig aconseguir, sí [riu].

No, gens. El meu pare va arribar a ser gerent d'una empresa filial de la Societat Anònima Cros, però eren temps difícils i el pare va fer uns cursos per reparar ràdios. Era l'època de la pluriocupació. A casa hi tenia un taller de ràdio. Suposo que l'afició em deu venir més per la part tecnològica.

No, vaig estudiar peritatge industrial. Eren uns estudis de grau mitjà, però després no vaig continuar.

Tard, la veritat. Ja tenia 25 anys, i va ser a Ràdio Barcelona. Mireu, en aquella època o estudiaves periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme, que era elitista i costava molts diners, o anaves a l'Escola de Radiodifusió, que és on vaig entrar finalment.

Em van dir que a Ràdio Barcelona buscaven un reporter; vaig anar-hi i em van agafar. Vaig estar a Noche de ronda, programa que va crear Joan Castelló Rovira, en què vaig fer entrevistes i reportatges de la vida nocturna, en alguns dels cabarets de moda, com ara Mister Dollar, per on passaven molts artistes.

Sí, però jo el que volia era fer ràdio. I per això vaig decidir voltar per Catalunya. Tenia clar que a Ràdio Barcelona, on estava començant, no ho podia fer. Per això me'n vaig anar a trucar a la porta de la cadena COPE de Reus, on vaig fer algunes entrevistes. Després vaig arribar a Girona, on la ràdio estava per fer.

No encara. Va ser a la Voz de Gerona . Recordo que em va rebre Jaume Teixidor i em va preguntar: “Quanta publicitat portes?” Jo em vaig quedar astorat i vaig pensar: “Jo vinc a fer ràdio i em diuen que he de portar publicitat?” Però en Jaume em va insistir: “Si portes publicitat tens un espai a la ràdio.” I jo, que no era de Girona però que volia fer ràdio, vaig aconseguir tres anunciants i vaig començar a fer radiocrònica. Per cert, els guions me'ls feia Màrius Carol, avui director de La Vanguardia.

Tots dos vam passar per l'Escola Oficial de Radiodifusió. L'hi vaig proposar, vam acordar un preu, unes 25 pessetes per guió, i me'ls va escriure. Va ser una època molt intensa. Abans de venir a Girona a fer el programa passava a recollir el guió i després muntava el programa.

Plegava cap a les dues o a les tres de la matinada de Ràdio Barcelona. Agafava el Seat
600 i cap a Girona, o bé també amb el tren de les cinc del matí, en dies alternatius. Era molt diferent d'ara, naturalment. En aquells temps, a la ràdio, els informatius es feien, salvant les excepcions, amb les notes de premsa que venien del Govern Civil, de la Diputació i de l'Ajuntament. Després vaig anar a la SER.

Sí, perquè el director de la Voz de Gerona era molt fatxa i vam topar.

Sí, ho recordo perfectament: va ser el 13 de desembre del 1976, dos dies abans del referèndum de la reforma política.

Cal valorar l'aposta per fer una ràdio en català. En aquell temps no estaven tan interessats en les diferents veus del territori, només es volia fer en català. El que em va agradar d'aquells primers moments de ràdio va ser coincidir amb un seguit de persones, una ja morta, molt compromeses amb el mitjà. Eren professionals que no dubtaven, com jo mateix, a agafar el magnetòfon i sortir al carrer a fer entrevistes. Professionals que no dubtaven a trepitjar territori i que no tenien cap vocació d'anar pel món d'estrelles.

Un gran coneixement del territori, de Catalunya. Tot i que no el conec profundament, sí que crec que en tinc una visió superior a la mitjana. Doncs això, molts coneixements i molt, molt de treball, si bé és cert que també moltíssimes satisfaccions.

Recordo que es van organitzar els premis Itàlia, que es van presentar des del castell de Peralada. Per emetre'ls vaig fer una prova per poder tenir un canal en ona mitjana i un altre per a la FM. En aquella època, i arran de la llei Fraga, les emissores d'ona mitjana estaven obligades a tenir la FM, però per a elles era com un subproducte. Menys Ràdio Joventut, que hi va apostar, i des d'aquí es pot dir que la FM va anar pujant. Amb aquesta acció em van descobrir els de Ràdio Televisió Espanyola, l'única televisió que hi havia, i em van proposar d'anar-hi a fer un programa.

Obria la ràdio a les set del matí, a Radio 4, amb El Despertador, i després cap a la televisió. Pensi que a les dotze o la una de la nit encara estàvem visionant als estudis de televisió. Li diré que la meva preocupació era no adormir-me per fer El Despertador. Va ser una època emocionant, el retorn de Josep Tarradellas, les grans manifestacions... Si li sóc sincer va ser un privilegi ser observador de primera línia.

Doncs, la veritat, va ser quan em van donar un magazín de quatre hores al matí, a Ràdio 4. Es va dir Pas a pas, i va durar tres o quatre temporades. És curiós, perquè amb la perspectiva del temps va ser aquest magazín el que m'ha preocupat més, molt més que fer televisió.

Ràdio 4 ha estat a punt de ser tancada moltes vegades. Una de les darreres va ser pels Jocs Olímpics del 92. Com que només els quedava la de Catalunya van decidir conservar-la com a ràdio olímpica. L'últim cop que va estar a punt de tancar-se va ser el 2006. És cert que finalment no es va tancar, però sí que van reduir molt el pressupost.
Al llarg dels anys també ha ocupat càrrecs de responsabilitat.
Sí, és cert. Vaig ser director en funcions de zona de les Illes de Radio Cadena, un conjunt d'emissores dins de Ràdio Televisió Espanyola. En aquell moment no sabien què fer-ne i es van unir a Radio Nacional de España. Vaig ser-ne subdirector a Barcelona, a l'època de la fusió. També vaig ser director a Radio Cadena Girona. Aquesta potser va ser l'etapa més maca de la meva vida professional. Van ser vuit anys intensos, del 1982 al 1990. Emocionant, perquè vam agafar una emissora que estava sota zero i la vam aixecar. Tot això amb l'ajuda i el treball de gent molt professional, com ara Jordi Soler, Ramon Rovira, Lluís Falgàs, Jordi Busquets i Jordi Jordà, entre altres. Uns professionals que han tingut una trajectòria posterior molt notòria. Érem un equip que anava per feina. Per cert, quan estava a Barcelona en volia fugir! Quines reunions més llargues que s'hi feien! Eren tan llargues que quan es decidia alguna cosa ja havia passat l'oportunitat de fer-la.

Sí, un programa que manté el meu esperit de sortir amb la ràdio al carrer. Ara l'espai s'emet partit, els dissabtes i els diumenges, de 8.30 h a 9.30 h. Un programa que faig des del compromís que sempre he tingut per la ràdio i el territori. D'aquest esperit ha sorgit, emparat pel Consell Audiovisual de Catalunya, un estudi sobre la visibilitat dels municipis petits. Plaça Gran, igual que quan vaig fer un programa sobre el món rural, és com jo entenc la ràdio. Sempre he defensat i he treballat pensant que la ràdio s'ha de deure al territori i, per això, penso que el meu estudi ha estat el carrer, traient els micròfons per estar amb la gent i donar-li veu.