Comunicació

El Zàping

El món feliç dels nazis

Gemma Busquets/ @gemmabusquets

També grava, amb ull de periodista, els mandataris nazis, en conversa aparentment distesa, planejant l'Holocaust

l docu­men­tal sobre la Segona Guerra Mun­dial és un gènere en si mateix, per la quan­ti­tat de mate­rial que encara ara apa­reix, i per l'atracció que, encara ara, és capaç de gene­rar envers els espec­ta­dors, quan se cele­bren 70 anys del final de l'hor­ror. Com a con­tra­punt al docu­men­tal de nar­ració de per­fil més cro­nològic, apa­reix el punt de vista dels secun­da­ris, que poden sem­blar menors, anecdòtics, però que gràcies a la seva mirada tenim una altra visió de la guerra. És el cas del docu­men­tal francès Eva Braun en la inti­mi­dad , emès fa una set­mana per La 2 i que el 33 havia estre­nat l'octu­bre del 2008. El recordàvem, l'havíem vist i el vam tor­nar a veure. Deu ser que el món feliç dels nazis gra­vat per l'amant de Hit­ler insi­nua més del que es pot pen­sar; un docu­men­tal naïf? No. El color, en molts casos, pot sug­ge­rir aquesta idea. Acos­tu­mats a veure la guerra en blanc i negre, visi­o­nar el mateix con­text històric pin­tat amb tona­li­tats més toves, com si ho haguéssim fet amb lla­pis Alpino, fa pen­sar en un diver­ti­mento per immor­ta­lit­zar la feli­ci­tat de l'amor. A les cin­tes d'Eva Braun, se la veu en els moments d'oci al Niu de l'Àguila o de vacan­ces a Itàlia, amb banya­dor, cele­brant victòries amb xam­pany i números de caba­ret caso­lans. Però també grava, amb ull de peri­o­dista, els man­da­ta­ris nazis, en con­versa apa­rent­ment dis­tesa a la ter­rassa, pla­ne­jant l'Holo­caust. No hi ha veu, són cin­tes mudes. El valor del docu­ment no és tant veure la per­versa huma­ni­tat de Hit­ler aca­ro­nant els fills de Speer, sinó com Eva, que sem­pre va mirar cap a l'altre cos­tat d'on es diri­gien els trens de la mort, era cons­ci­ent de la importància del que gra­vava. «Quan va saber que vivien els últims moments va ama­gar les cin­tes en un lloc segur. Si no ho hagués fet, no hauríem vist mai aquesta part de la història.» Una part de la història que con­viu –i així es con­tra­posa en el docu­men­tal–amb les imat­ges més negres del gueto de Varsòvia. La dona famèlica, deam­bu­lant pels car­rers, que con­ce­deix un som­riure torçat i dement, amb les de la jove il·lusa que volia ser actriu i som­riu, esplen­do­rosa, a la càmera, espe­rant el final tràgic de la pel·lícula.


E



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia