“L'esport és més que conflicte”

Vaig sentir per primer cop a la vida el que era rebre un premi a la trajectòria. Ja amb el nom Quim Regàs, em poso dempeus. Després quan repasso la llista de premiats i veig Ramon Besa, em poso de genolls; és un referent. Molt honorada.

Home no! Fa 36 anys que treballo i tal com va dir la president del Parlament, Núria de Gispert, sóc una professional polièdrica. Vaig començar amb els esports, i vaig estar-hi molts anys, també en informació general, però abans culturals, musicals... Crec que el periodisme té una essència i l'apliques en qualsevol especialitat; evidentment t'has de documentar quan fas algun canvi. I quan vaig fer el pas de l'esportiu a informació general vaig haver de desprendre'm de la motxilla del que penso que és el rovell de l'ou del periodisme esportiu: la rivalitat, victòries, derrotes... En definitiva, la condició humana.

Els periodistes esportius s'han treure els complexos; jo mai n'he tingut. Si algú té algun dubte que és un gènere menor, pensi que treballa amb material molt sensible. Perquè l'esport cotitza a borsa, l'esport identifica, l'esport uneix i separa, dóna glòria als estadis i misèries als despatxos. Només hem de veure darrerament com fa de vas comunicant amb la política. Si això no és material sensible, exigent o difícil que algú m'ho expliqui.

De vegades tinc la sensació que ens estem fent un gol en pròpia porta. Confonem un bon debat amb un debat a crits i hem descobert que el conflicte té una capacitat d'hipnosi brutal per a l'audiència. I això no és essència de periodisme.

No, crec que és un ofici necessari i el material amb què treballem és màxim i crec que la gent, si apugem una mica el llistó, no es queixarà. És més, crec que ho agrairia. En aquesta obsessió per arribar a les multituds, per guanyar audiència de manera ràpida i a cop de flaix, de vegades utilitzem fórmules que sabem que funcionen, i és el conflicte. I l'esport és molt més que això. I la política és molt més això.

Exacte. El món és molt complicat i ens quedem amb la superfície, amb la capa d'oli que sura sobre l'aigua. I sóc la primera que pensa que perseguir l'èxit és lícit; vull que els programes tinguin audiència, però cal fer un exercici de responsabilitat.

Respecte a la segona pregunta, no és culpa d'elles sinó de la gent que ho decideix, el perquè ho fan. Sóc partidària que tothom ha de tenir una oportunitat, però també que es persegueixi l'excel·lència professional. Quan em van posar davant d'una càmera per primer cop tenia 21 anys i no era gaire conscient de ser passatgera d'aquell trencagels en què hi havia quatre dones.

Vaig tenir la sort d'entrar a Miramar quan era una gran escola de periodisme esportiu. Era una tele que s'obria, volia trencar amb els vicis del passat. Hi vam fer coses insòlites i experimentàvem i no ens feia por res. Per això la tele va evolucionar.

Vaig ser-hi quan TVE era capdavantera i única, poderosa. I he tornat a una TVE que està lluitant per sobreviure. Vaig tornar per una qüestió absolutament romàntica. Em van trucar i aquella sang és la meva. És un moment molt patidor per a ells. La tele pública mai hauria d'intentar competir en quantitat; sí en qualitat.

No sóc de les que guardi agendes, ni de les que reviso. I sense revisar però mirant enrere, per mi els Jocs Olímpics és el moment més orgullós, per connotacions personals i professionals. Ho vaig viure des que era una il·lusió a una realitat i finalment un gran èxit. També he fet petites grans coses, més anònimes però, i que m'han influït molt.