Superheroi de barri

Si una cadena paralitza una sèrie a meitat de gravació –s'havien rodat només cinc capítols dels tretze previstos– i més de mig any després gasta en diumenges d'agost i en segon prime time (després de repeticions antigues de la sèrie titular habitual, Aída) els pocs capítols gravats per aprofitar-los d'alguna manera i treure-se'ls de sobre, és obvi que no et pots esperar gaire res de la sèrie aquesta en qüestió. Supercharly, però, no és tan dolenta i mal feta com preveia. El que sí que és, i molt, és avorrida i lenta. Almenys el primer dia. Van centrar-se tant a presentar personatges i situacions que es van oblidar del ritme i fins i tot de posar-hi humor. I això en una comèdia és terrible. De fet, Supercharly no és una comèdia amb gags constants –com serien les altres comèdies actuals de la cadena: Aída i La que se avecina– sinó més aviat una sèrie familiar còmica, com la fracassada De repente, los Gómez, de la qual repeteix i engrandeix els errors. El principal problema de Supercharly és el guió: simple, mancat de cap tipus d'imaginació i de gràcia. El repartiment d'actors és bo i la producció de Grundy (Yo soy Bea) és millor del que s'esperava, però aquests errors de guió i ritme engeguen en orris les (poques) ganes que pugui tenir l'espectador de seguir les aventures d'un superheroi de barri, un home normal que de cop té poders: sent els pensaments de la gent, veu el futur, para el temps... Un heroi de còmic mundà, una mena de Superlópez, però que en televisió necessitaria alguna cosa més que aquesta història tan plana i tòpica, i Supercharly no l'acaba de tenir.