La mirada
La lletjor festiva
Avegades parlo del mal gust festiu, d'aquella lletjor en aparença intranscendent que quan menys t'ho esperes, quan sembla que no te n'adonis, s'escola pels laberints de la percepció i ja la tens ficada dins. He detectat que no se m'acaba d'entendre quan en parlo, que hi ha qui s'ho agafa com una mostra d'elitisme, d'altivesa mal dissimulada, de superioritat moral. I no és això, en absolut. És més aviat una qüestió de sentit comú, de feelings diversos, de pell dura o fina. Com es detecta? No és complicat. Només cal engegar la tele, quedar-se una estona davant, fer zàping no compulsivament, estar una mica atent i afinar un pèl, només una mica, l'esperit crític.
Per exemple, ahir en un informatiu del migdia parlaven de les dificultats en què es troben els bancs d'aliments. Van fer un primer pla d'una de les senyores responsables i vam detectar una dentadura espantosa: peces muntades les unes sobre les altres, notòries separacions entre les incisives i no excessiva higiene. Això, això és. A això em refereixo quan parlo de mal gust, de lletjor en aparença intranscendent. ¿Li costava molt al càmera no fer aquest primer pla? ¿Era molt complicat fixar-se que el detall generava repugnància? I encara més: a l'hora de muntar el vídeo ¿es podia dissimular una mica, de forma i manera que no ofengués la vista?
P.S: És com quan la càmera ens ensenya la pell estirada de Carmen Lomana o els grans facials d'un concursant de Mujeres y hombres y viceversa. No ho troben objectivament lleig? Se m'entén? No deliro, oi?