200 és poc

L'anu­ari de la SGAE ha publi­cat que a Espa­nya cada habi­tant con­su­meix 226 minuts dia­ris de tele­visió. Són 3 hores i 46 minuts. Doncs no és una mala dada, però així i tot em sem­bla poc. La xifra és una mit­jana, esclar. L'estudi reflec­teix les dades de totes les comu­ni­tats autònomes. Els cata­lans superem la mit­jana, amb 229 minuts, i estem cap a la mei­tat de la llista. Sem­bla que els que més tele miren són els extre­menys (250 minuts). Curi­osa reve­lació. Bé, en el fons l'impor­tant no són els números, freds i poc sug­ge­rents. L'impor­tant és que mal­grat que 200 i tants minuts no és pas poc temps, trobo que encara podríem inver­tir-ne més en una acti­vi­tat tan necessària, enri­qui­dora i edu­ca­tiva com aquesta.

Cada dia té 1.440 minuts i d'aquests, només en dedi­quem entre 200 i 300 a dei­xar-nos pene­trar pel deves­sall de con­tin­guts, estímuls, bes­ti­e­ses i vir­tuts d'aquest apa­rell fas­ci­nant. Ja em faig el càrrec que hem de fer mol­tes altres coses: lle­gir, escriure, escol­tar música... Algú dirà: tre­ba­llar, men­jar, edu­car els fills. Sí, molt bé, però es comença pen­sant que edu­car els fills i veure la tele­visió són acti­vi­tats con­tra­po­sa­des, des­ti­na­des a for­mar oxímorons, i s'acaba defen­sant que l'ESO és un sis­tema edu­ca­tiu vàlid. “Jo al meu fill de 13 anys no li deixo veure la tele”, “A casa no en tenim, d'això”, “A la tele només hi fan por­que­ria”, segur que algun cop han escol­tat algun d'aquests dis­ba­rats. Rebel·lem-nos-hi en con­tra i arre­man­guem-nos per arri­bar als 300 llus­tro­sos i res­plen­dents minuts.