Gràcies

He hagut de bai­xar-me l’informe de vida labo­ral del minis­teri (quina llàstima que aques­tes coses sem­pre són als minis­te­ris, no pas a les con­se­lle­ries) per recor­dar quan vaig començar a for­mar part d’El Punt (en aquells moments, Punt Diari). Hi vaig començar a tre­ba­llar (de fet, a cotit­zar, perquè ja hi tre­ba­llava a tant la peça des de feia un temps com a cor­res­pon­sal de Cassà de la Selva) el 14 de desem­bre del 1987. Fa més de 34 anys. Dic això perquè, tot i que a mi m’ha sem­blat un ins­tant, com la vida mateixa, puguin fer-se una idea de com de com­pli­cada ha estat la decisió de dei­xar la direcció d’un diari que tan bé m’ha trac­tat. Si aquests pro­pers dies el Par­la­ment de Cata­lu­nya em fa con­fiança perquè formi part del Con­sell Audi­o­vi­sual de Cata­lu­nya (CAC) i el pre­si­deixi, aquest haurà estat el meu dar­rer arti­cle.

Entre L’Apunt que feia a El Punt i l’espai La 3 de l’Avui i d’El Punt Avui, he cal­cu­lat que els arti­cles d’opinió que he sig­nat al llarg d’aquests anys han estat més de 4.000. I en deuen ser molts milers més, moltíssims més, si hi afe­geixo, és clar, les infor­ma­ci­ons, les entre­vis­tes i els repor­tat­ges que hi he publi­cat. He tin­gut l’opor­tu­ni­tat de fer-hi de cor­res­pon­sal, de cap de política, de direc­tor de Presència, de direc­tor de l’edició de Girona d’El Punt, de l’Avui, d’El Punt Avui i, és clar, d’El Punt Avui TV. Com volen que em sigui fàcil? Aquests dar­rers dies he tin­gut l’opor­tu­ni­tat –mal­grat el coi de pandèmia– de par­lar amb molts dels meus com­panys i d’agrair-los a tots aquest temps de feina com­par­tida. Ben pen­sat, però, hi ha un ele­ment fona­men­tal, impres­cin­di­ble, sense el qual aquest diari que m’ha vist créixer pro­fes­si­o­nal­ment no exis­ti­ria. I són vostès, els lec­tors i lec­to­res. Són una cons­tant. Al diari es tre­ba­lla per a vostès. I això em sem­bla que no ho hem obli­dat mai. Per això volia que aquest dar­rer arti­cle anés diri­git a vostès. Per donar-los les gràcies. A l’empresa, a la pro­pi­e­tat, als com­panys i amics, als que hi són i als que hi eren, ja els ho he dit i els ho repe­teixo. Però avui els volia dir gràcies a vostès. Per la fide­li­tat. Per la con­fiança. Per haver-nos entès. Per haver-nos acom­pa­nyat. Per haver-nos agraït els encerts i haver-nos per­do­nat els errors. Pels cor­reus i tru­ca­des ama­bles que he rebut aquests dar­rers dies, però també pels con­sells, els sug­ge­ri­ments i les crítiques de tots aquests anys. I per tan­tes i tan­tes altres coses. Gràcies de tot cor. Si les pre­vi­si­ons es com­plei­xen –ja saben vostès com és això de la política–, aquest serà el meu dar­rer arti­cle. Si més no, durant un temps. Per això, esti­mats lec­tors i lec­to­res, avui que m’aco­mi­ado donant-los les gràcies un cop més, només em per­meto dema­nar-los una cosa: que hi con­tinuïn sent. És el que jo faré a par­tir d’ara.