Adeu a en Flores, el periodista apassionat

Vita­lista, diver­tit, apas­si­o­nat, xer­raire, bro­mista, pesat qual calia ser-ho, pas­si­o­nal, però davant de tot un peri­o­dista amb nas de peri­o­dista, un pro­fes­si­o­nal de pedra picada, dels que merei­xen el qua­li­fi­ca­tiu de peri­o­dista d’ofici perquè sem­pre i en tot lloc va demos­trar ser-ho. Un pal de paller per a El Punt i El Punt Avui, Josep Maria Flo­res Tra­vessa ens va dei­xar dime­cres a la nit de manera ines­pe­rada, tot i que des de l’agost, quan li van diagnos­ti­car un tumor, llui­tava con­tra la malal­tia amb uns ànims i una ente­resa que ens des­con­cer­tava perquè era ell qui t’aca­bava donant ànims quan el que tu volies era ani­mar-lo. Tenia 54 anys.

Els que feia més temps que el tractàvem el vam aca­bar bate­jant com en Flowers. En el meu cas des del 1987, quan ell ja feia un temps que era cor­res­pon­sal d’Arenys, de Munt, el seu poble, i de Mar, al diari de les comar­ques giro­ni­nes i l’Alt Maresme. Ens vam fer amics, tot i la diferència d’edat, perquè com­patíem les bases d’un ofici que ens havia atra­pat des d’ado­les­cents. Ens agra­dava la nos­tra feina i ell la vivia apas­si­o­na­da­ment, com tot el que feia. De cor­res­pon­sal, de redac­tor, de cap de secció, com a redac­tor en cap o de direc­tor a l’edició del Penedès i el Gar­raf, en Flowers s’hi dei­xava la vida i feia amics a gra­pats perquè era obert i sobre­tot bona per­sona. Com­partíem passió pel peri­o­disme de suc­ces­sos, que ell va prac­ti­car a Girona i el Maresme i com a redac­tor en cap a Bar­ce­lona. Amb la Tura, la Sílvia i tants d’altres. Tenia excel·lents fonts, però li calia com­pro­var els detalls i era per­fec­ci­o­nista fins al punt de fer-te posar nerviós perquè li agra­dava més saber coses i expli­car-les que posar-se a escriure-les. Després, quan ho feia, mos­trava el seu mes­tratge perquè s’havia for­mat en redac­ci­ons diver­ti­des i anàrqui­ques però de raça, que tre­ba­lla­ven sobre les bases de tenir fonts, com­pro­var-ho tot i no dei­xar-se por­tar per modes i influències.

Vull repe­tir-ho: era un gran peri­o­dista. Al diari pri­mer. Després amb la seva empresa i de la Cati, Taem­pus, apas­si­o­nat amb la comu­ni­cació del món del cava i del vi, lli­gat a Cor­pin­nat. O escri­vint el lli­bre per expli­car el pre­si­dent Puig­de­mont al país. Vam riure molt amb ell, l’Andreu Mas, en Car­les Porta o en Pep Riera quan voltàvem per les teles amb els nos­tres qua­tre lli­bres sobre en Puigdi, o con­vo­cats per en Xevi Xirgo, un altre dels grans col·legues des que es van conèixer, quan anàvem al Palau de la Gene­ra­li­tat per un repor­tatge, jun­ta­ment amb en Car­les Ribera que havia aca­bat el Cata... què?, i ens foto­grafiàvem junts amb el pre­si­dent. Sem­pre rient i amb en Flowers dient-nos que tots esta­ven molt bé, els lli­bres, però que el seu por­tava fotos! I després trem­pant amb els docu­men­tals sobre Horta de Sant Joan, el de l’acci­dent aeri al Mont­seny o el pro­jecte sobre el seu avi, que haurà d’aca­bar en Marc, el neu nebot.

Par­lar d’en Josep Maria és par­lar de la Cati Morell. Es van conèixer a la redacció d’El Punt al Maresme. Allà en Flo­res i en Saül Gor­di­llo eren les ànimes d’aquell gran diari local que van tirar enda­vant amb en Manuel Cuyàs (i en Pep Riera) al davant. Van fer peri­o­disme de qua­li­tat amb una redacció tan jove com ells. En Flowers es va ena­mo­rar de la Cati i la Cati d’en Flo­res, i con­tra tot i con­tra tots van bas­tir una història d’amor que els ha donat com a fruits dues pre­ci­o­ses filles: la Neus i l’Aina. El diari i la seva història els van dur al Penedès, i a Vilobí del Penedès van ins­tal·lar-se. Els va enci­sar el poble i el pai­satge. Ell, sem­pre peri­o­dista, va deci­dir fer el pas enda­vant i com a inde­pen­dent es va pre­sen­tar a les muni­ci­pals. Esco­llit regi­dor, en Flowers havia de ser alcalde els dos dar­rers anys de man­dat. Aquest estiu la maleïda malal­tia es va mani­fes­tar de ple quan eren a la Mallorca de la Cati. Pre­pa­ra­ven un pro­grama de tele­visió, nous docu­men­tals. Van endreçar la feina amb l’ajuda d’amics i va deci­dir empren­dre una lluita con­tra la malal­tia de la qual el volíem vic­toriós. No ha pogut ser.

Des­cansa en pau, amic!