‘Boardwalk Empire'

Tenia ganes, moltes ganes, de veure a la fi Boardwalk Empire, la nova sèrie de l'HBO el primer capítol de la qual ha dirigit Martin Scorsese. Hauria pogut cedir a les temptacions cibernètiques que m'haurien permès veure'l ja fa setmanes però vaig decidir esperar-me amb estoica disciplina. Doncs dilluns Canal+ la va estrenar. Sense embuts ni mitges tintes: em vaig avorrir com una ostra artrítica. Si m'haguessin dit que el primer episodi el va dirigir Sam Mendes o Gore Verbinski doncs m'ho hauria cregut. No vaig detectar cap rastre, cap instant revelador, cap mostra d'estil, que em fes pensar ni una sola vegada en la mà mestra de Scorsese. Tal vegada és allò que en diuen “estil invisible” però no acabo de veure-ho clar. L'argument és estèrilment rebuscat, pretenent fer caure de cul, adornat amb una tediosa sofisticació. Els relats de gàngsters que ens agraden no són apologies de la prefabricació, de l'envasament al buit, sinó històries vives, malsanes si cal, però bategants a ritme intens i no somorts sota una pàtina de forçada elegància. I els colors llampants i el vestuari impossible. No, no per estilitzar al màxim una estètica, per sobresaturar visualment una pantalla, ja faràs que l'espectador bavegi. El cas de Boardwalk Empire ja suposa per a qui signa la deserció definitiva d'aquest esgotador boom de les sèries ianquis. Amb comptades excepcions –Lost, 24, Nip Tuck– n'he aguantat tres o quatre capítols abans d'abandonar-les per presumptuoses i pedants, per creure's les més llestes de la classe.