“Una sèrie o un informatiu també pot ser teleporqueria”

És un suport tecnològic en vies de desaparició; un mitjà de creació de continguts, que s'estan emetent en moltes altres pantalles. Això està canviant molt.

Ara tenim una multitud de canals i hi ha molta especialització. És un canvi molt important perquè fa que l'audiència es reparteixi per preferències de continguts i no per identificacions amb un canal.

Seguim sent crítics: la teleporqueria és un contingut denigrant per als que hi participen i per als que el veiem. El que passa és que aquesta sectorització de l'espectador està fent que si vols veure la teleporqueria, la pots veure, però no te l'has d'empassar per força. La meva teoria és que la teleporqueria deriva de les telenovel·les de continguts forts que es van posar de moda fa temps i es va veure que això despertava interès. Quan només hi havia quatre cadenes, per fer-se la competència, si una feia un espai de teleporqueria, l'altra el feia més gros. I això va afectar fins i tot la televisió pública, però gràcies a Déu es va adonar que no podia anar per aquesta via.

Parlo de totes dues. TV3, amb Nissaga de poder, va fer un punt i a part, es va situar en aquest món...

Per a mi és indiscutible. L'únic que passava a Nissaga de poder eren coses que en la nostra societat passen, segur, però gràcies a Déu en casos molt extrems: assassinats entre famílies, incestos, en fi...

Evidentment. I sens dubte els telenotícies poden ser-ho parcialment. Hi ha informatius avui dia amb reportatges de successos tipus El Caso, i s'hi entra sense respecte ni pudor; això és teleporqueria.

Les sancions no s'han aplicat mai. El problema és que el ministeri és jutge i part, dóna les concessions i és qui sanciona. Jurídicament seria incompatible que el mateix organisme dictés una llei i jutgés si es compleix. Per això és tan important que es faci un consell audiovisual estatal.

Crec que fins i tot ara estem anant més lluny: avui dia els nanos el que fan és anar-se'n a internet, on veuen els programes que els interessa veure. Segons els estudis i estadístiques, el nano quan està sol mira el que li agrada, que és el que li correspon per la seva edat; quan hi ha algun altre nen, puja un graó en el sentit de més poc apropiat, i quan hi ha adults, ja hi renuncia del tot i puja fins al graó de programació d'adults. Ara, tot el que s'emet a televisió ha de tenir uns continguts mínims de qualitat.Allò habitual hauria de ser que el que s'emeti en horari de vida ordinària siguin programes que respectin profundament les sensibilitats dels possibles espectadors.

Hi ha dues coses molt importants. El CAC té limitada l'actuació a les emissions que es fan des de Catalunya. Nosaltres opinem de tot el que s'hi emet. I d'altra banda, el CAC és un organisme en el fons polític i té molt d'interès en temes polítics. Nosaltres entrem més dins dels continguts en general. Perquè el CAC es pronunciï sobre un Nissaga de poder el món s'ha d'ensorrar. Els criteris són diferents. De tota manera, no som una associació que destaqui per les queixes. Hem promogut sempre l'establiment d'una bona relació entre professionals, mitjans i espectadors. Crec que una de les feines més importants que ha fet el TAC en els seus 26 anys d'història és que ha fet sentir al professional que amb el nostre suport el que podia fer era un treball de qualitat.

Sóc optimista. Crec que els extrems s'han accentuat, i avui dia hi ha una televisió molt dolenta i per altra banda s'ha millorat molt en la sensibilitat de produir continguts entretinguts i que no ofenguin.