Malparits encantadors

Hi ha un abans i un després de House. Es pot aplicar a un grapat de sèries, significatives en moltes coses, però a House té a veure amb el perfil del protagonista: el seu cinisme, la genialitat d'un outsider, que no calla i no li importa ofendre. No és que House s'inventés l'antiheroi: Tony Soprano havia ensenyat el camí i Vic Mackey l'havia perfeccionat, però una cosa és la màfia i el departament de policia de Los Ángeles i una altra un hospital. Què va fer House? Va popularitzar el perfil, el va fer massiu i gairebé apte per a tots els públics: House va convertir el canalla en un arquetip convencional per a tota sèrie que començava. A banda, hi ha l'arquitectura de la sèrie –un nou viratge de les sèries mèdiques clàssiques que compaginava la coralitat del gènere amb l'ego, amb el personalisme de House.

No explicarem el final de House perquè les xarxes socials han convertit els desenllaços de les sèries de llarg recorregut en esdeveniments globals. En qualsevol cas, a House –o hauríem de dir Sherlock, ja que la sèrie no ha renegat de la comparació, tant en la figura de House com en la del fidel amic, Wilson o doctor Watson– li van créixer nans i ens els van mirar amb uns altres ulls: podien portar corbata, fumar i sers uns faldillers però alhora ser tan irresistibles com Don Draper de Mad men; o ser un escriptor addicte al sexe com Huck Moody a Californication, o podia ser que un assassí en sèrie esdevingués el personatge més entranyable del món, com a Dexter. House va convertir els dolents en els bons de la pel·lícula.