Desafinant

Un espectacle musical que comença amb Jaime Cantizano desafinant Zapatillas ja té un problema d'inici. I ja sabem que la clau, la gràcia del xou, és el desafinament volgut, amb alguna sorpresa –però poques–. Dando la nota, d'Antena 3 (12,1%), no amaga que s'ha imbuït de l'esperit de Furor (2001), d'Alonso Caparrós. Les diferències? A part de la guerra de sexes musical (s'enfrontaven dos grups, un d'homes i l'altre de dones), a Furor hi havia la disposició de l'escenari: estaven asseguts com si fos un concurs de lletres, però, al capdavall, les cadires servien perquè els famosos s'aixequessin i el mobiliari, que podia ser una nosa, acabava essent un element més, com les ballarines del cor que amenitzaven les transicions. Els anys han passat, no hi ha ballarines ni cadires, i a Dando la nota tot està disposat com si fos una pista de ball per a la disbauxa general, la del públic, però sobretot un esbarjo, una espècie d'hora del pati, per als famosos. Però s'obliden que qui han de divertir és l'espectador. Es distreu l'audiència quan la tele li atorga una actitud passiva? Quan mira les pallassades dels altres, i no és només que no les pugui fer ell, sinó que, a més, no pot punir-les, castigar-les? Sempre es pot comentar al Twitter la disposició d'Ana Milán o la mirada perduda de Carmen Lomana. Tampoc és un problema de modes; tot torna, però tinc la impressió que l'entreteniment, ara, requereix una participació activa de l'espectador, ja sigui com a concursant o bé des de casa. Però la fórmula mai és exacta, i és que Dando la nota té el mateix problema que Todo el mundo es bueno: acabaran l'estiu?