El zàping
Ja ha arribat l'hivern
Quan l'estiu ja és aquí finalment arriba l'hivern. No és una contradicció, és una metàfora. S'acosta l'hivern és el lema de la casa Stark, els senyors d'Hivèrnia i amb què comença l'aventura d'una de les últimes addiccions serièfiles, Juego de tronos (Antena 3). El fet que l'hivern arribi al juliol i amb un cert retard respecte de l'emissió als EUA –un cert retard que fa deu anys hagués estat normal i ara, amb internet derruint murs temporals, és un ajornament imperdonable– és una estratègia pròpia d'algun Lannister; estratègia si surt reeixida, és clar. Molts espectadors segur que ja han vist la segona temporada, que va acabar el maig als EUA, d'altres devoren la nissaga literària de George G. Martin en què es basa la sèrie fantàstica medieval, però també hi ha una àmplia majoria silenciosa que la descobrirà per primer cop. I això és el millor: la sensació de deixar-se atrapar pels personatges, els escenaris i una trama que van més enllà de les clàssiques intrigues de palau. Perquè Juego de tronos evoluciona del tauler d'escacs de reis assassinats, hereus legítims exiliats, reialmes per conquerir i corones perdudes a una sèrie més obscura, més reflexiva, més shakespeariana, sense perdre la capacitat d'entretenir-nos, de deixar-nos endur per mons evasius més necessaris que mai. Deixant de banda l'estrena a deshora, i interpretada com a una oportunitat, Juego de tronos més que del poder dels reis tracta de la lluita dels homes i és, en essència, el més semblant a Perdidos de la tele actual.