Cofoisme olímpic

Podem mirar el passat només amb l'ull crític o podem recrear-nos-hi amb el record entranyable, amb el moment inoblidable, en el gran èxit col·lectiu i de poble, una mica per animar-nos tots plegats i enviar el missatge encoratjador que és possible el miracle. Ens volem quedar amb aquesta idea, suggerida en algunes de les intervencions del documental 3 60: marcats pel 92, que va ser líder de la nit de dimecres. El documental, una producció del departament d'esports de TV3, està bé com a exercici nostàlgic de cofoisme, posant el focus en els èxits esportius i organitzatius –interessants les explicacions de La Fura dels Baus, de Manuel Huerga i de Lluís Bassat, sobre com es va gestar la cerimònia– i obviant garzonades i tensions polítiques..., no tocava. Jordi Pujol va relatar que havia manat als polítics del seu partit que engalanessin tot el recorregut de la marató, que transcorria pel Maresme, amb tot de senyeres. El documental es tramava amb anècdotes –com ara quan Sandro Rosell explica el sopar que havia de fer pagar a l'anglès convidat–, amb experiències i records, però també amb comentaris actuals arran de reveure imatges i vídeos. Hi va haver fins i tot un tram dedicat a l'humor, com un Zona Zàping olímpic. Amb tanta anècdota, ens desviem de la història: és el cas dels waterpolistes i sobretot quan es parla de Jesús Rollán; es va ser més elegant i curós a Aigua, infern, cel. Per altra banda, emotiu, per la càrrega que la memòria implica, veure com Pasqual Maragall mira les imatges.