“Gratar la memòria no és del passat, és del present”

Joan Pinyol no ha conegut el seu avi però el vol treure del Valle de los Caídos. Ens va passar com ens passa molts cops: la gent és la que acudeix a nosaltres i ens explica la seva història. Com que la gent no té una finestreta física de l'administració on anar per reclamar els greuges que el franquisme va fer amb els seus avantpassats –el PP acaba de tancar l'oficina d'atenció a la víctima, no hi ha subvencions per a la memòria històrica...– veuen una sortida contactar amb nosaltres. I és cert que, en temàtica històrica, des de sempre TV3 hi ha apostat i és un referent estatal.

Hi ha una gran facilitat perquè la gent, fins i tot de fora de Catalunya, no només t'obri les seves cases i les seves vides sinó que et dipositin material valuosíssim. El documental té una part de rescat d'imatges en Super 8, de fotografies, de cassets d'homilies dels anys setanta quan es van començar a exhumar les primeres fosses. Per contra, ens hem trobat amb negatives increïbles des del govern espanyol –vam demanar una entrevista a la vicepresidenta–, de Patrimonio Nacional, de l'abat del Valle de los Caídos, de membres del PP i de la comissió d'experts del Valle, com ara Herrero de Miñón; inclús problemes per gravar en instal·lacions militars abandonades. En més d'una ocasió se'ns ha deixat entendre –no ho han dit mai com a raó oficial– que en aquesta negativa influïa ser el mitjà que som i el moment del país. No ens havíem trobat mai que el fet de ser de Televisió de Catalunya i la situació tan decisòria del futur país fossin un problema per treballar.

La gent continua molt activa en les seves reivindicacions. El que passa és que la qüestió econòmica i, per què no dir-ho, l'orientació política fa que això passi a un segon terme. En el cas espanyol és claríssim amb el tancament de l'oficina de víctimes i l'anul·lació de les subvencions. A Catalunya, on sempre hem anat per endavant amb el Memorial Democràtic, és cert que entre la crisi i potser un canvi de tarannà en l'impuls que es volien donar a aquestes polítiques, se n'ha ressentit, però crec que no. És com parlar del procés sobiranista i no fer-ho de la justícia social.

S'ha d'agrair que la gent venci una certa resistència envers els nostres documentals: li pot fer mandra tornar al passat o pensar que amb els últims anys ja se n'ha parlat. Sempre ens reivindiquem com el que som: periodistes. I ens agrada trobar primícies del passat, en concret de la repressió franquista, on pensem que encara hi ha molt per explicar. No són temes de passat sinó de present, perquè el patiment que s'arrossega generació rere generació respecte aquell greuge que la democràcia no ha reparat és d'avui.

No és el tema principal però sí que s'hi traspua. La clau és què hem de fer perquè deixi de ser un mausoleu a un dictador i passi a ser un memorial a les víctimes. Com està ara continua el relat del franquisme.

Es va estrenar el 2002 i va haver-hi una interpel·lació a la comissió de control de RTVE d'un diputat català que va demanar que s'emetés per tot Espanya. I amb majoria absoluta del PP van dir que no els interessava. El 2005, en una Noche temática coincidint amb l'aniversari de Franco es va emetre. Però ara aquesta temàtica és delicada i no crec que sigui del seu agrat. Fem un esforç de doblar els documentals al castellà –d'aquí una setmana estarà disponible al web– perquè tenim una audiència més enllà de Catalunya.

Com a tele pública també estan patint les retallades de la crisi i aprofitant-ho estan desmantellant una tele pública de l'entitat de TVE. Però TVE és la guardiana d'un material tan important com el NO-DO. I fer documentals històrics ens és molt difícil. Els preus del NO-DO són astronòmics, parlem de tarifes de mil euros per minut; no només et destrossa el pressupost, sinó també et dóna molts problemes per comercialitzar-lo.