“La sèrie busca risc i públic”

Sí. M'he criat a Vila­franca i la meva mare hi viu, i he estat a casa seva. La meva mare està encan­tada. Tant de bo tots els rodat­ges fos­sin així: quan s'acaba el dia tor­nes a casa i no en un hotel. Ha sigut molt còmode. I també tenia ganes de rodar a Bar­ce­lona. En els últims anys he rodat més a fora, ja sigui a Madrid o a l'estran­ger.

Tot hi ajuda. La nos­tra feina, tal com l'entenc jo, és ima­gi­nar-te un per­so­natge i una època. En aquest cas, el depar­ta­ment de ves­tu­ari i per­ru­que­ria està fent una feina increïble. A mi m'ha encan­tat aquesta pri­mera experiència perquè el ves­tu­ari ja et posa en situ­ació, entres en la ficció, no has de fer cap mena de pont. El cinema no deixa de ser una con­venció. I quan fas un per­so­natge més actual pot sem­blar més real. I en canvi quan fas un per­so­natge d'època és com si entres­sis ja en la ficció. A més, estem rodant en edi­fi­cis moder­nis­tes impres­si­o­nants, tant a Cal­des de Mont­bui, on hi ha la casa d'esti­ueig, com a Vila­franca, a la casa del 1917 on estem gra­vant; tot ajuda a l'hora d'expli­car aquest viatge.

És l'Octavi Conde, el fill del pro­pi­e­tari dels pri­mers grans magat­zems que hi va haver a Espa­nya; això és un fet real: els magat­zems El Siglo de la Ram­bla. El pare li cedeix la direcció i es con­ver­teix en el màxim res­pon­sa­ble. A més, és el millor amic de l'Ama­deo, el pin­tor que inter­preta Álex García. Tots dos s'ena­mo­ren de la mateixa dona. Hi ha un tri­an­gle amorós que embo­lica la troca. Són temes uni­ver­sals que poden interes­sar també a fora. L'equip tècnic i de repar­ti­ment és molt bo.

Sí que l'he lle­gida, i m'ha aju­dat en tot el procés de pre­pro­ducció i d'ima­gi­nar aquest món, que és el que més m'agrada, perquè quan arri­bes al rodatge ja saps com fer-ho. A la novel·la hi ha molta infor­mació dels per­so­nat­ges i era la pri­mera vegada que m'enfron­tava a una adap­tació literària per a tele, i m'aju­dava moltíssim. Ha estat una experiència molt bona per retro­bar-me amb la Bar­ce­lona moder­nista. També m'ha sob­tat tota la riquesa arqui­tectònica que tenim a Bar­ce­lona.

Crec que sí. A part, la novel·la de Care San­tos és molt interes­sant. Tras­lla­dar-ho en for­mat cine­ma­togràfic sem­pre ajuda l'espec­ta­dor a interes­sar-se. La missió del cine o d'aquesta minisèrie és expli­car la història tan bé com sigui pos­si­ble i entre­te­nir l'audiència. Quan lle­gia el guió, d'entrada vaig pen­sar que era una minisèrie molt arris­cada. I en aquest sen­tit l'aposta que han fet tant la pro­duc­tora, Dia­go­nal TV, com TVE i TV3 ha estat molt valenta. Perquè uneix el que és risc amb vocació d'atraure el públic i crec que han tro­bat la fórmula.

Crec que és el que ens sal­varà: el risc. I no aco­mo­dar-nos. Hi ha pressió de les cade­nes, perquè no deixa de ser una indústria, però cada cop més hi ha pro­jec­tes que com aquest per­se­guei­xen risc i públic.

Quan te'n vas a Madrid, almenys a mi em resulta difícil posar ener­gia a tots dos llocs. Quan ets allà sem­bla que no vul­guis tre­ba­llar ni a Cata­lu­nya ni a la tele­visió cata­lana, i jo estic encan­tat de fer-ho. Si no ho he fet és perquè no m'han arri­bat pro­jec­tes, però si m'arri­ben, com és aquest cas, estic encan­tat, perquè el català és la meva llen­gua materna i em fa molta il·lusió tre­ba­llar aquí.

Sí, m'ho empasso tot. M'agrada molt també per veure què fan als Estats Units actors de renom que també s'han apun­tat a les sèries i n'estan fent de molt interes­sants. The Wire va ser la pri­mera que em va engan­xar. Després també he seguit House of Cards i, per pre­pa­rar-me per a aquesta minisèrie, per entrar en l'època, he mirat The Knick, amb Clive Owen.