“«Tu cara me suena», el més venut de la TV espanyola”

Vaig començar molt jove. Des de sempre la meva vocació era ser veterinari rural, però un bon dia vaig anar a l'emissora municipal de Canet, on hi havia el meu germà, i hi vaig començar a fer un programa de música; després, aconsellat per Joan Ramon Mainat, a més a més de la música també parlava de coses del poble. Arran d'estar a Ràdio Canet em varen sortir unes col·laboracions en premsa, vaig començar amb les corresponsalies d'El Punt Maresme i d'un suplement del Maresme que feia El Periódico. Vaig canviar la veterinària per les ciències de la informació.

Estava a punt de començar el segon curs de carrera quan em va trucar Joan Ramon Mainat, en aquells moments cap de programes, per anar els dissabtes a la tarda a fer una substitució a Ràdio 4, i durant un any vaig anar lligant substitucions una darrera l'altra.

Joan Ramon Mainat va passar a ser cap de programes a Sant Cugat (TVE a Catalunya) i quan feia un temps que ocupava el càrrec em va dir que estaven preparant un programa per a gent jove i volia que treballés allà fent d'assessor musical. Ho vaig acceptar. Mai no havia fet televisió, m'agradava molt, em despertava curiositat i era molt llaminera. Ferran Armengol, director i realitzador d'aquests projecte, em va dir que em presentés al càsting de presentadors, ho vaig fer i em vaig trobar presentant el programa fent de parella amb David Bagés.

He tingut una gran sort en la vida, mai he sigut mitòman, no m'impressiona la gent famosa, no he tingut grans ídols ni he estat fan de res. Sempre ho he normalitzat tot molt, quan vaig començar a fer televisió vaig pensar que era com la temporada de la recollida de l'oliva, potser aquest any recollim olives i l'any vinent no, per tant em concentrava molt en la ràdio, m'agradava molt la televisió però ho veia com una cosa de la qual no podria viure d'una manera activa i sostinguda, i ha sigut al revés.

La ràdio és una feina molt romàntica, però la pots fer bastant sol i a mi m'agradava molt treballar en equip, i la televisió és això, treball en cooperació i amb l'ajuda de molta gent, i això era el que m'atreia. Hi va haver un moment en què RTVE va començar a fer una mena d'ERO jubilant la gent gran. A mi, per edat no em tocava, tenia 28 anys, però vaig demanar acollir-m'hi i al cap de poques hores em van contestar afirmativament. Van donar-me uns diners que suposaven poder passar una temporada sense anar estressat buscant feina. Va ser un temps meravellós, el Nadal de 1993 vaig deixar l'empresa i el 14 de gener de 1994 va néixer la meva filla i gràcies a haver deixat la feina vaig estar tot un any sabàtic amb ella.

M'interessava la televisió com a indústria, volia treballar en una fàbrica de fer programes i fer la producció industrial de l'entreteniment. Quan La Trinca va crear Gestmusic amb una producció industrialitzada vaig sentir que volia treballar en una productora com aquella amb tota una diversitat de programes. En Toni i en Josep Maria van muntar Gestmusic, que és això, una fàbrica de fer programes, i de fer-los molt ben fets, com un mecanisme de rellotgeria.

Cada deu anys tinc un gran èxit. Als anys noranta, Plàstic, que va ser tota una revolució; el 2001 va ser Operación Triunfo, i deu anys després em vaig inventar Tu cara me suena, que és el format d'entreteniment més venut de la televisió espanyola, ens l'han comprat 42 països.

Segurament la Xina, on tenim 400 milions d'espectadors i hi ha 24 concursants, perquè la Xina és tan gran que ningú pot estar dos mesos fora de casa, és tota una superproducció.

Es va fer un càsting amb gent que tenia potencialitat, buscàvem diamants en brut i els políem.

Gravem en un plató més gran. Hem volgut fer-ho molt espectacular, més bonic i més modern, amb un nou disseny de l'escenari però amb la idea que el públic, en veure el nou programa, recordi que el que està veient és Tu cara me suena. En aquesta edició la clau és que tots els concursants tinguin un alt nivell vocal perquè això et dóna peu a arriscar més en el treball a fer amb ells. El repertori fàcil ja l'hem fet en anteriors edicions.

L'adoro, cada cop que obria la boca rebia nou mil pedregades a través de Twitter, té la capacitat d'enardir les masses, el programa agradava a tothom i generava un 90% de comentaris positius, però amb Marta Sánchez no era així i jo em deia: però pobra, si no ha dit res.

Els divendres hi ha una oferta consolidada, que és Sálvame Deluxe; té el seu públic i el seu espai. Nosaltres entrem ara amb altres productes per intentar guanyar-nos el nostre lloc.

La gent no és tan fidel com ens pensem. Anem cara a l'hivern i el personal està més a casa i el jovent surt a una hora en què ja ha pogut veure mig programa, a més a més és divertit comentar-lo amb els amics mitjançant les xarxes socials. La gràcia de programes com aquest és poder veure'ls en companyia i comentar-los.

Tinc gran confiança en el gènere humà, no hi ha gaire gent que m'hagi decebut; la clau és en el fet que jo no espero res de la gent. Per tant no em pot decebre, només em pot sorprendre positivament. No tinc capacitat per tenir rancúnia, sóc molt pràctic i les coses que no van bé me les trec de sobre.

Quan en Toni i en Josep Maria van plegar d'Endemol la direcció em va oferir la possibilitat de dirigir Gestmusic. En el primer moment m'hi vaig resistir molt perquè volia fer altres coses. Sense ser director de Gestmusic vivia molt tranquil, però sabia perfectament que em podia posar a treballar des del primer minut atès el meu coneixement de la casa i la seva manera de fer. Em van convèncer assegurant-me que Barcelona continuaria sent un centre de producció, vaig dir que sí acceptant aquest repte personal i ara m'agrada.