“És un homenatge en positiu a Fassman”

Mai he pensat que fos un impostor. Estic convençut que era un home amb poders especials i amb una capacitat extrasensorial per sobre del normal. Ho tinc claríssim. Com dius, és una qüestió de fe, però en tinc el convenciment. Les persones tenim singularitats, i en el telefilm es veu. En un discurs que faig al final, pots constatar que l'actor està molt a favor del personatge. És cert que va passar una època en el món de l'espectacle, i que les seves aptituds extrasensorials van ser un espectacle, també. Però en un moment determinat va entrar en una altra fase en què volia ser un investigador i impartia classes. Li hauria agradat ser considerat així.

La hipnosi, no la podem posar en dubte. Ara, la capacitat endevinatòria, el que està passant al voltant, vol dir capacitats extrasensorials superiors. Una altra cosa és endevinar el futur.

El director Joaquim Oristrell ha enfocat la biografia fent una ficció a partir d'un cas que no és real. Fassman fa classes als seus alumnes i passa quelcom, i a partir d'aquí hi ha una investigació. Aquest fil permet parlar del personatge perquè el telefilm és en realitat un homenatge en positiu a Fassman. Primer, perquè el dóna a conèixer, i segon, perquè és molt respectuós. I és misteri, no en el sentit de La maledicció de l'escorpí de Jade (2001), de Woody Allen, sinó, per buscar referències, hi ha una pel·li fantàstica en què Sherlock i Freud treballen junts en un cas, i un aplica el mètode deductiu i l'altre, l'inductiu:
The Seven-Per-Cent Solution (1976), de Herbert Ross.

En l'entrevista del Josep Maria Espinàs es veu que li tenia un punt d'admiració, i sóc més com l'Espinàs, de deixar-me admirar per una persona així, amb totes les seves coses. Els relats s'han de fer cubistes, s'han de mostrar des de totes les bandes, i era un home que parlava poc, amable però sec, no reia gairebé mai, pensava molt el que deia, tenia una serenor que perdia quan entrava en aquesta situació de trànsit que sembla molt teatral. Tothom diu que era una persona molt interessant.

Van passar coses que ens feien pensar que estàvem en sintonia. Però m'ha passat altres vegades, en els rodatges succeeixen coses perquè estàs molt pendent, obres la mirada moltíssim i perceps més del compte. S'obren molts canals.

Fa falta i és important. La nostra producció audiovisual és molt destacable, hi ha moltes productores catalanes, i hauria de tenir una rellevància especial i no sé si ens ho prenem prou seriosament amb la transcendència que hauria de tenir. Estem relegats com sempre a un àmbit molt petit i sempre subsidiari, i això no pot seguir. Catalunya s'ha d'obrir, exportar i crear, per tot Europa, no només per Espanya, com ha fet el sector del cava, etc. És un plantejament completament diferent. Ens hem d'obrir a nous mercats; a fora, crec que pot ser un revulsiu interessant. Si el Zoom Igualada ha cobert un expedient l'hem de convertir en quelcom de primer ordre. Com a diputat de Cultura tinc certa responsabilitat; puc posar-hi també el meu granet de sorra. De voluntat, n'hi ha.