I la ficció televisiva es va fer art

Un dels crítics culturals de més prestigi, David Carr, de The New York Times, explicava fa un parell d'anys que l'edat d'or de la televisió era també una “gàbia d'or” que el feia sentir menys com un “privilegiat” i més com un “engabiat”, rodejat “d'un ecosistema permanent d'immenses riqueses”. La cita obre el segon capítol del llibre La cultura de las series (Ed. Laertes, 2016) de la professora de comunicació audiovisual Concepción Cascajosa Virino , autora de capçalera en el sector des que fa més de quinze anys va ser pionera a analitzar les sèries des d'un punt de vista acadèmic, però alhora amb un llenguatge pensat per a tots els públics, amb el llibre Prime Time (2005). La frase de David Carr ve a tomb a la conversa telefònica amb Cascajosa quan es menciona la saturació d'oferta de sèries actual i l'obligació, gairebé imposada, de descobrir l'última petita joia de la ficció televisiva europea o d'estar pendent de l'última estrena nord-americana. “És una bestiesa; és com una competició de qui és el primer a veure totes les temporades de House of cards, per exemple, i amb un neguit afegit que si no es fa es queda exclòs de la conversa.”

La idea de participar en una comunitat social que, a més, ha adquirit un estatus rellevant –“parlar de sèries, històricament un dels productes televisius preferits, ja no et col·loca com a espectador per sota de la valoració cultural sinó en una posició per damunt; fa modern”– és una de les conseqüències analitzades en el llibre de Concepción Cascajosa com a part del procés de culturització de la ficció televisiva. En aquest sentit, la professora escriu en el llibre que “fa quinze anys la ficció televisiva era en general ignorada per l'aparell crític”. Però la crítica va acabar afegint-se al discurs, un altre dels símptomes del canvi. El desembre del 2009 la portada de la revista cinematogràfica Cahiers du Cinema dedicava el seu número a la “petita gran pantalla” amb una foto de Perdidos; l'últim número de la revista Caiman Cuadernos de cine dedica el seu dossier a les sèries.

Els crítics, però també escriptors i músics, i en general creadors d'opinió de diferents disciplines artístiques, han contribuït a validar culturalment la ficció televisiva. The Wire es va convertir en el paradigma d'aquest nou reconeixement intel·lectual a les sèries de televisió. En el procés, hi ha un fet que cal destacar segons la professora i és la seva connexió amb l'actualitat. Les sèries s'usen com a model per explicar la realitat: “En una entrevista recent a Pablo Iglesias, en relació amb la governabilitat d'Espanya, una periodista li preguntava si havia vist la sèrie danesa Borgen.”

Invocar Shakespeare ha format part, de forma recurrent, de l'analítica de les sèries i amb la comparació s'ha legitimat encara més la ficció televisiva com a contingut d'alta cultura. Hem sentit a dir sovint que Joc de trons és un drama shakespearià o que el dramaturg anglès estaria treballant com a guionista a l'HBO. L'escriptor Stephen King es va referir a Breaking Bad com una “epopeia sobre el cor humà digna de Dostoievski”. La professora Cascajosa, en el llibre, matisa el reguitzell d'autors clàssics i recorda, per exemple, que les referències a Dickens es remunten al 1992 quan el president del canal HBO el va mencionar com a referent del nou estil de sèries que volien representar les minories i classes marginades. Els guionistes de Perdidos es van aficionar també a relacionar la sèrie amb l'obra de Dickens. Cascajosa escriu amb certa ironia: “Però la realitat és que fins ara no hi ha constància que Murakami o Philip Roth hagin ofert els seus serveis a cap productora.” Són art les sèries? En la conversa, Cascajosa esmenta la teoria que no poden ser “gran art però sí art popular” i que en conclusió “cal mesurar les sèries i legitimar els mitjans de masses amb el que poden oferir i no intentar comparar-los amb mitjans que són més prestigiosos com la literatura”.

El visionat d'algunes sèries s'ha convertit en gairebé obligatori per poder estar “en la conversa”. Per l'escriptor Javier Marías, va ser The Wire, la icona de ficció de la intel·lectualitat. En un article del 2012, el novel·lista explicava que es va imposar continuar veient-la tot i que ho havia intentat “dues vegades i només havia aguantat cinc episodis”. La professora universitària Concepción Cascajosa recull en el llibre aquesta pressió social que exerceixen segons quines sèries. Quant a The Wire, recorda que el diari The Guardian, abans fins i tot que la sèrie s'emetés per BBC2 el 2009, havia demanat a vuit novel·listes coneguts del Regne Unit que la valoressin. Un exemple, segons Cascajosa, de com els sectors més intel·lectuals van contribuir, amb la seva opinió, a la legitimitat cultural de la ficció televisiva.