Rumb a la imaginació i la fantasia

Víctor Nubla (Barcelona, 1956) acaba de fer seixanta anys i ho ha celebrat amb una nova sorpresa. Els que el coneixem estem acostumats que la seva obra no sigui conformista, sinó que forma part d'una revelació, d'una rebel·lió en el sentit més estricte del terme. El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche és la seva novel·la més important, fruit de dècades de treball mentre construïa una sòlida obra literària, eclipsada segurament per la seva feina com a músic i activista cultural. Després de dos llibres, que també van ser força estimulant, Como caza un dromedario i El regal de Gliese, El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche és la confirmació del geni narratiu del de Gràcia. L'argument el podríem resumir com si fos una novel·la de viatges al més pur estil Stevenson: descobertes, pirates, incertesa...

Només amb aquesta lectura ja en tindríem prou, però Nubla fa un pas endavant i ens situa en els reialmes de la ciència-ficció i la fantasia, on se sent tan còmode. El resultat és una peça d'orfebreria, un tractat de filosofia on la narrativa flueix i la poesia brolla en cada paràgraf com en una rapsòdia. La podríem etiquetat com una nouvelle per l'extensió, però l'artefacte és condensat i requereix múltiples lectures. Si un no se sent satisfet, simplement s'ha de deixar guiar pels aventurers que acompanyen l'heroi Elidan Marau en una singladura en què la goleta Hammerhead supera les coordenades de l'espai temps i ens endinsa en un territori en transformació, ple de trampes i reencarnacions, on la descripció dels paratges és tan il·luminada com les que va fer William Burroughs a la poc valorada Trilogia de la Nit Roja o les faules tendres i ecològiques de Douglas Adams, autor de Guia galàctica per a autoestopistes. Com en un relat de Libro de arena, de Borges, Nubla obre el diafragma de la seva ment en una fastuosa exploració dels sentits, del sentir-se perdut, de la valentia, de l'aventura. El quadern de bitàcola d'Elidan Marau resulta interessant fins i tot en els escassos moments en què esdevé més divagador. Projecta la ment del lector perquè la fa entrar en metamorfosi.

Les trobades amb sirenes i tritons o el desafiament d'un pirata van més enllà de la subversió de la realitat o a la concatenació episòdica de capítols. L'odissea és per aprehendre-la, per submergir-se dins un jeroglífic que superarà les fronteres entre estats, que en algun moment la novel·la proposa. Durant les jornades en què s'ordena la narració se'ns pot parlar de la salvatge putrefacció o d'un cel escorxat mentre els aforismes ens omplen de suggestió. Com quan ens diu que si “el vestigi que compartim, i que anomenem realitat, no va tenir un origen veritable; sinó que va ser una capacitat, un do”. El de la genialitat.