Adrenalina rebel

Cedir al públic un centenar de guitarres elèctriques, amb l'amplificador respectiu perquè puguin esclatar sonorament quan ho estimin necessari, com a Anarchy. Passejar amb uns auriculars i en grup escoltant les històries d'alguns sense sostre de Terrassa, viatjant pels llocs que ells transiten, sovint de la forma més invisible possible i que evoca el muntatge Placido mo #terrassa. O convertir l'escenari en un desert d'Atacama i fer una nova aproximació al pervers capitalisme (Lehman Trilogy), ara seguint el cas dels benaurats per l'art clan dels Guggenheim a Extraños mares arden. I demostrant que l'art, sense arribar a qüestionar la validesa de l'art abstracte com a mode d'expressió, també es pot moure per una cínica taxació mercantilista.

Només són alguns exemples d'aquesta edició del Terrassa Noves Tendències (TNT), que acaba aquesta tarda amb un espectacle per a la canalla. El TNT està rebentant d'èxit. Ho assegurava quasi acaplarat el seu director, Pep Pla. L'any passat, es van comprar per anticipat les entrades de l'estrena (una peça del reconegut Jan Lauwers). Aquest any, abans d'arrencar, ho tenien quasi tot complet. Es mouen en aforament petits però no han parat d'augmentar sessions i, tot i així, hi ha més demanda que la variada oferta. Les noves escenes estan sempre molt despertes per a allò que preocupa la gent del carrer. I el drama dels refugiats i l'aparició de noves tanques i fronteres dins d'Europa (així com els atemptats indiscriminats, adreçats a personatges anònims) són un dels eixos del festival. Però el TNT, com tota explosió insinua, aporta alta dosi d'adrenalina. Com es fa per canalitzar-la i aconseguir que fructifiqui en un espai de convivència i experiència personal és repte dels artistes. És la seva rebel·lia particular. Pel que fa a denúncia, celebrar el treball de Sous la plage, objectiu, honest, que revela l'abús policial sigui a Damasc o a París.

Rodrigo García, una altra icona de la nova dramatúrgia internacionals que fa anys que no s'atura a Catalunya (era un dels cartells fixos del Radicals Lliure impulsat pel Lliure de Rigola), va obrir el foc dijous al Principal. Ple de gom a gom. El seu 4, una estrena estatal, va deixar perplex. La seva imatgeria és molt potent i la capacitat per escriure cites sobre l'escepticisme de la humanitat racional es manté en primer ordre. En el capítol d'excentricitats (a 4 es justifica perquè s'atorga a l'animalitat l'única forma de garantir algun tipus de supervivència humana), es presenten per l'escenari quatre gallines espantades amb vambes i uns cucs que són oferts a unes plantes carnívores que els esclafen. Rodrigo García construeix uns quadres potents però desconnectats entre ells. Hi ha fortes caigudes de tensió durant l'espectacle, que recupera el vol gràcies a l'energia dels actors, de què destaquen Juan Navarro, rei de la cúmbia, Núria Lloansi, conversadora de campaments en sac de dormir, i Gonzalo Cunill, vestit de samurai, si ho exigeix el guió. La violència més o menys explícita es repeteix, però segurament l'autor és menys víctima del seu segell que altres vegades.

Un últim exemple és el de La Buena Compañía. A A placer, retornen a una performance en què els actors rares vegades es vesteixen de personatges i en què la neutralitat dels rostres distancia l'acció de la seva actitud vital. Han escurçat el text respecte de l'anterior peça, Osos en el agua extrem que els evita caure en cacofonies dramatúrgiques poc consistents. Ara, el que exposen textualment, ho posen a prova tot seguit. La realitat és més dura que les fotos que es pengen al menjador. Efectivament, el plaer és fugisser i té més consistència quan és compartit. De l'hedonisme individual es viatja a una mena de denúncia, molt suau, lenta, que contrasta amb la fisicalitat d'altres treballs anteriors. Elegant i cru alhora.