crítica de teatre / alopexidin
«Chiquititanol titasulfúric»
Seguint unes hipotètiques convencions d'una encara més hipotètica formulació químico-teatral, si dins un recipient, posem-hi una sala de teatre qualsevol –en aquest cas La Planeta–, hi aboquem tres parts d'insubstancialitat, una d'humor, mitja de diàlegs picats, àgils, i una altra mitja de surrealisme, i ho decantem, el resultat final és Alopexidin, una comèdia que du la marca inequívoca de 4Produccions, comandada per Xavier Pujolràs, autor del text. L'actor i director de la Cellera repeteix la fórmula que ja havia posat en pràctica en les dues produccions anteriors, L'última habitació i El despatx. Els diàlegs, en què generalment es ventilen absolutes necieses, només tenen la funció d'imprimir ritme a la peça; és per això que abunden les repeticions, les rèpliques telegràfiques i, tot plegat, a una velocitat de vertigen, aconseguint un cert efecte còmic. Tot això exigeix un esforç remarcable als intèrprets, que aprofiten de manera intel·ligent l'alt grau de complicitat fruit de la coneixença mútua per posar en pràctica aquest recurs. El text és feble, prim com el paper de fumar, intranscendent, amb un únic objectiu declarat: provocar la hilaritat del públic. En ocasions, poques, ho aconsegueix, però la fórmula comença a mostrar símptomes d'esgotament. També es repeteix muntatge rere muntatge –des de The backroom– una certa tipologia de personatges, que recauen en els mateixos actors, algun dels quals, cal dir-ho, encara són molt efectius.
La història és simple: un grup de treballadors d'un laboratori es conxorxen per fer la vida impossible a un nou company, que sospiten que ha estat contractat pels seus caps per espiar-los. A això hi hem d'afegir un brusc gir argumental final, per tenir el retrat complet. Pel mig, un desubicat i efectista play-back de Chiquitita (Abba), una conversa inintel·ligible en terminologia química, un lleu incident de tràfic allargassat fins a l'infinit i un joc pueril, de pati de col·legi, amb el nom del nou empleat, Dieter, que s'hauria de pronunciar com ditæ i que els seus companys transformen en Tita. L'escenografia, obra de Lluc Castells, i la seva construcció, de David Faüchs i Fanny Espinet, és el més elaborat de la peça. La reflexió que hom fa, però, és que podia haver estat un bon moment per tal que 4Produccions, en comptes d'invertir en escenografia, invertís en la recerca i pagament de drets d'autor d'un text una mica més sòlid per tal de posar-lo en escena, tal com van fer amb The backroom, d'Adrian Pagan, que és fins ara el muntatge que més bé els ha funcionat. Deia Xavier Pujolràs que creia que aquest era el seu text «més rodó». Discrepo. Només és el més tancat, això segur, perquè té un final clar.
