Optimistes a l'ombra

Segons la classificació tradicional, la divulgació científica és considerada un gènere literari menor, la qual cosa no vol dir que no sigui necessària. Hi ha països on és habitual trobar bons llibres de divulgació als quioscos d'estacions i aeroports, mentre en altres el consum de literatura científica és molt minoritari. Suposo que és qüestió del valor social que es doni al fet de tenir cultura científica –no d'estudiar ciències, perquè no és equivalent–. A Catalunya aquest valor s'està incrementant, com es desprèn del fet que cada vegada hi ha més centres de recerca que disposen d'una bona oficina de comunicació, pel nombre de notícies als media i pel creixent interès per les obres d'assaig i divulgació. Tot això implica, per tant, que calgui un bon planter de nous comunicadors.

Un dels elements habituals en els treballs de divulgació és l'optimisme, que traspua del llenguatge utilitzat i vessa en moltes de les explicacions, fins i tot en aquells casos en què hi ha aspectes ètics, econòmics o socials discutibles. Molt possiblement el fet de divulgar-los contribueix a generar la discussió social necessària i exercitar el sentit de la crítica sempre ha de ser motiu d'optimisme.

Tanmateix no és fàcil “dir la ciència de manera adequada perquè pugui ser aprofitada i gaudida per qualsevol persona interessada” –he manllevat aquesta expressió d'un llibre d'un dels teòrics de la divulgació científica, Vladimir de Semir (Decir la ciencia, Edicions UB)–. Molts dels divulgadors actuals som autodidactes, però també això està canviant, per a bé. Fa uns anys, la Universitat Pompeu Fabra va iniciar el Màster en Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental, tot un referent de qualitat per als divulgadors. I fa tres anys, la Universitat de Barcelona en va iniciar un altre, el Màster en Comunicació Especialitzada, amb tres branques: comunicació Cultural, Social i Científica, que aquest curs han experimentat un increment espectacular de matrícula com a reflex, també, de la seva qualitat. Molts dels estudiants que surten d'aquests màsters es converteixen en comunicadors, uns divulgadors sovint a l'ombra que, tanmateix, saben transmetre amb optimisme la seva passió per la cultura en general i la ciència en particular. Són els nostres optimistes a l'ombra.