“El dolç avís de la mort”

Com tot creador literari de talla, Carme Riera necessita, de tard en tard, espais de llibertat i expansió. La veu de la sirena (2015), una festiva versió del conte d'Andersen, que el subvertia, va ser una fugida d'estudi per després reprendre la seva carrera d'alta literatura. Ara ha tornat a la palestra amb Les darreres paraules, la recreació d'una suposada confessió, a mig camí entre l'autobiografia i les memòries, de Ludwig Salvator Maria Giuseppe Giovanni Battista Dominicus Raineri Ferdinando Carl Zenobius Antonin d'Habsburg-Lorena i Borbó, conegut com l'arxiduc Lluís Salvador, dictada al seu assistent Erwin Hubert, una mena d'Eckermann austríac, des del seu llit de mort al castell de Brandeis, el 30 de setembre de 1915.

Riera estava triplement dotada per encarar-se amb l'extraordinària figura de s'Arxiduc: els seus anys d'implicació personal, els seus dots artístics com a narradora històrica i memorialista i la seva curadoria de l'exposició commemorativa del centenari de la mort, Jo, l'Arxiduc. El desig d'anar més lluny, organitzada a Palma.

La novel·la comença amb una dilatada Nota introductòria que es val del tradicional recurs del manuscrit inèdit trobat. Després, el pròleg dóna pas a la transcripció fidel de la versió catalana del text d'Hubert recollit dels llavis de Lluís Salvador en sentir “el dolç avís de la mort”. L'arxiduc ordena el seu relat en nuclis temàtics successius on evoca la família, la Primera Guerra, l'espiritualitat, la memòria i la seva erràtica vida eròtica i sentimental. I a partir de l'eix vertebrador del relat autobiogràfic i confessional, Lluís Salvador va tocant un ample ventall de qüestions tangencials com ara la llibertat, la identitat, la veritat, el temps, el valor de la paraula, l'alteritat...  

A punt de morir, Lluís Salvador sent la necessitat imperiosa de revelar l'autèntica veritat sobre la seva vida per resoldre els clarobscurs que han preocupat els seus diversos biògrafs durant més d'un segle. De fet, la novel·la és un mer pretext per a les teories de la nostra autora sobre la interpretació de la vida i l'obra de l'arxiduc. En el fons, Les darreres paraules és el fruit més especulatiu de la ingent recerca documental que Riera va dur a terme amb vista a la seva exposició. La visió general de Riera del personatge és molt encertada, però no acaba de funcionar com a narració. L'autora ha reconduït cap al terreny de la ficció un material que pertanyia al món de la no-ficció. Els errors de la narració ho demostren a cada pas. 

El truc del manuscrit trobat és un recurs massa fatigat. El relat de la confessió, d'unes 120 pàgines, és massa breu, perquè la vida de Lluís Salvador donava per a molt més com a matèria literària. I el personatge literari de Lluís Salvador queda massa lineal, massa monocord, monotonal, monolític, apologètic i correcte per correspondre a la veritat. Sens dubte, la part més important del text és el seu valor al·legòric, on Riera posa de relleu el profund paral·lelisme entre l'època de l'arxiduc i la nostra.