Cultura d'on, com i per què

És raonable aplicar les lleis de l'oferta i la demanda a la gestió cultural? Des del paternalisme, els dignataris grecs –els primers occidentals dels quals conservem prou notícies per imaginar com gestionaven aquestes qüestions– havien configurat un sistema autàrquic –mal que en deien, i de fet inventen el terme democràcia– dins del qual ni se'ls hauria acudit donar al poble allò que el poble vol. La seva idea d'ells mateixos els autoritzava i els capacitava per considerar el millor que podien fer per a la ciutadania, allò que ells creien, no allò que les majories els reclamaven.

Però l'àmbit dels grecs eren les ciutats, una unitat social molt més abastable que el que organitzen i es troben els romans, un imperi en què ja calen vàlvules d'escapament, distraccions i entreteniment. L'aristocràcia romana menysprea el panem et cincenses, però el tolera i l'afavoreix com a barrera de protecció. No els faré un resum de l'evolució de la qüestió al llarg de la història d'Occident, on tenen tant de pes els canvis socials iniciats a final del XVIII i culminats –de moment– en els recents avanços en la virtualitat i la digitalització, amb les facilitats, immediateses i impunitats d'accés que comporten.

És flagrant que calen anàlisis i respostes serioses i potents a la descategorització actual dels valors, la gestió i els continguts de la cultura. Quan n'hi ha, són indecises, dèbils, confuses, atzaroses, mancades de nord i d'idees rectores, més tendents –tornem a l'Atenes de Pèricles i a la Roma de l'imperi– a abandonar-se a la tendència del mercat al panem et circenses que a l'alternativa més difícil, incòmoda, discutible, arriscada i treballosa de donar a la ciutadania, als joves en formació en especial, allò que creiem que els serà útil i instructiu de debò, els principis i continguts que els formaran com a persones i, en fer-ho, articularan la societat al voltant d'elements d'intel·ligència consistents.

Aquí ve el problema, perquè des de fa temps i cada cop més, la cúpula de la gestió cultural només mira el resultadisme comercial, amb un interès residual –quan no nul– per l'orientació de les idees i pels continguts. Ho he dit tants cops, i amb tan poc resultat, que hi torno: la cultura no és un negoci d'entreteniment, és un servei públic destinat a donar entitat als individus i als països. Qui ha de guiar els joves i els buscadors de coneixements a la selva actual? Vet aquí la gràcia final: els gestors culturals ja no identifiquen els mètodes i els continguts que cal posar al davant de la recerca del coneixement.