Una certa por cap a la política

Fa poc més de deu anys, el cinema espanyol va voler decantar-se cap a la representació d'allò social. Varen sorgir un seguit de pel·lícules com Los lunes al sol, El bola i Flores de otro mundo que parlaven de l'atur, el maltractament dels infants i l'emigració. Tot hi resultava abstracte i estava marcat per una certa timidesa que impedia afrontar de forma clara els temes tractats. No hi havia culpables polítics de la situació, ni s'analitzaven a fons les causes que la provocaven. Semblava com si hi hagués una certa por cap a la política per la qual cosa tot hipotètic discurs de denúncia acabava sublimant-se amb recursos dramàtics o, més aviat, melodramàtics.

Aquesta por cap a la política se m'ha tornat a fer present després de veure El hombre de las mil caras, d'Alberto Rodríguez. La pel·lícula, que va triomfar en el passat Festival de Sant Sebastià, explica la fuga de Luis Roldán a partir del paper central que va tenir l'espia Francisco Paesa, l'home que va amagar-lo a París, va inventar-se la seva entrega a Laos i el va ajudar a amagar els 1.500 milions de pessetes per després fer-los desaparèixer. En tractar el tema del cas Roldán, Alberto Rodríguez s'enfronta a dues qüestions essencials de la política espanyola –tant del passat recent com del present– com la corrupció i el joc brut de les clavegueres de l'Estat. El cas Roldán va ser el cas que va fer sorgir el costat més fosc de la política del govern socialista de Felipe González i el factor que va provocar una gran creuada d'escàndols mediàtics que van permetre la posterior victòria de José María Aznar amb el Partit Popular. Rodríguez ja apunta alguns d'aquests elements en el seu relat però allò que li interessa sobretot és construir una història d'espies inspirada en un cas real. Al final fa la sensació que estem més a prop d'una mena d'Ocean's eleven a l'espanyola, basat en els cops d'efecte del guió, que davant la revisió d'uns fets que van tenir una càrrega política corrosiva i que ens poden ajudar a entendre moltes coses del present.

Probablement, una part important del fracàs del mecanisme està determinat perquè a Rodríguez li interessa més el costat fosc i sorprenent de Francisco Paesa –un personatge més novel·lesc– que el costat mesquí i gris de Luis Roldán. Paesa dóna joc per mostrar els enganys i per generar sorpreses, mentre que Roldán és presentat com un personatge cansat d'ell mateix, que plora davant de la seva dona mentre li diu: “He estat molt dolent.” En no aprofundir en el sistema com Roldán va robar els diners públics construint noves casernes de la Guàrdia Civil, ni com la seva pujada al poder va estar marcada pel temps de la creació del GAL i la guerra bruta de l'Estat contra ETA, tot acaba difuminat. És cert que Alberto Rodríguez, en la part final, mostra una imatge caricaturesca de Juan Alberto Belloch i denuncia el pagament que el Ministeri de l'Interior va realitzar a Paesa perquè s'entregués Roldán, però tot queda a mig camí. El hombre de las mil caras tenia tots els elements per convertir-se en un bon projecte que permetés un relat potent sobre els funcionaments foscos de les clavegueres del poder, però tot plegat acaba essent la història d'una picaresca. Probablement, la picaresca d'un mangant que és capaç d'enredar l'aparell de l'Estat i sobreviure feliç, diu molt sobre el costat destraler dels engranatges de la política espanyola, però a la pel·lícula queden moltes coses fosques per clarificar. Sembla com si el cinema espanyol per buscar la comercialitat prefereixi camuflar tot discurs polític o realista sota la coartada del cinema de gènere. Al final, l'únic cinema que acaba fent política disfressada de costumisme és l'espanyolada rància representada per Ocho apellidos vascos, Ocho apellidos catalanes i Cuerpo de élite.