Més morts que vius
‘Swiss army man', un conte sobre la solitud protagonitzat per Daniel Radcliffe, guanya el premi a la millor pel·lícula en un Sitges que reconeix el poder coreà
‘Pet', una claustrofòbica coproducció catalana, guanya el premi al millor guió en el festival
Ni xiulets ni polèmiques: el palmarès d'aquest any del Festival de Sitges sembla haver satisfet tothom, en línies generals, i la seva lectura va ser rebuda amb aplaudiments generalitzats a la sala de premsa. La nord-americana Swiss army man, del tàndem Daniels, va ser considerada com a millor pel·lícula del certamen, mentre que el seu protagonista, Daniel Radcliffe (el popular Harry Potter), va obtenir el premi al millor actor pel seu personatge de cadàver flatulent. I és que el film és un conte ple d'humor sobre la solitud i l'autoestima en què un nàufrag entaula amistat amb un mort amb el qual manté converses imaginàries.
El protagonisme dels morts ha estat abundant en el palmarès d'aquesta edició. El premi especial del jurat ha recaigut en la interessant La autopsia de Jane Doe, d'André Ovredal, una història de terror centrada en una problemàtica autòpsia, que perd a mesura que cau en el grand guignol però que aconsegueix mantenir la tensió amb pocs elements.
També estan morts els zombis que es multipliquen al ferrocarril de l'espectacular, adrenalínica i frenètica Train to Busan, per la qual Yeon Sang-ho ha guanyat el premi al millor director, i que també ha guanyat el premi als millors efectes especials. Aquesta pel·lícula era una de les diverses representacions en la secció oficial del poder del potent cinema coreà, que ha tingut també el seu reflex al palmarès: el tens thriller El extraño ha guanyat el premi a la millor fotografia i el premi Focus Àsia, i el fascinant melodrama gòtic The handmaiden, de Park Chan-wook, el gran premi del públic.
Més cadàvers vivents: la jove Sennia Nanua ha guanyat el premi a la millor actriu pel seu paper de nena zombi a la distòpica Melanie. The girl with all the gifts. I la coproducció catalana Pet, dirigida per Carles Torrens, ha guanyat el premi al millor guió, obra de Jeremy Slater.
L'última pel·lícula de Nicolas Winding Refn, The neon demon, és un sagnant i estilitzat relat fantàstic ambientat en el món de la moda que radicalitza les opinions entre els partidaris i els detractors. A Canes va ser rebuda amb xiulets però a Sitges s'ha endut el premi José Luis Guarner que atorga el jurat de la crítica.
Una de les pel·lícules més escandaloses a priori del festival era Raw, una història sobre una adolescent que descobreix el seu gust pel canibalisme que en el Festival de Toronto va provocar desmais entre un públic potser menys acostumat a la sang que el de Sitges. La seva directora, la francesa Julia Ducournau, ha guanyat el premi Citizen Kane a la millor direcció novell i la pel·lícula se'n va amb dos premis més: el del jurat Carnet Jove i el Méliès d'Argent a la millor pel·lícula europea.
Under the shadow, de Babak Anvari, ha guanyat el premi Noves Visions Plus, i I amb not a serial killer ha guanyat el Panorama Fantàstic.
Una intriga al Londres victorià
The Limehouse Golem, de Juan Carlos Medina –que el 2011 va portar a Sitges el seu primer llargmetratge, Insensibles– va ser la pel·lícula encarregada de clausurar ahir el festival. Protagonitzada per Bill Nighy, Olivia Cooke i María Valverde, es tracta d'una història detectivesca ambientada a l'Anglaterra victoriana en la qual un veterà detectiu investiga una sèrie d'assassinats. Medina va explicar a El Punt Avui: “Sóc un gran fan de l'escriptor Peter Aykroyd, autor de la novel·la original, i volia recrear l'univers del Londres de 1880, per al qual m'he inspirat en pintors de l'època.”
The Limehouse Golem és una producció britànica que “té alguna cosa de thriller hitchcockià, de ‘whodunit' d'intriga en què s'ha de descobrir l'assassí, però també vol ser un estudi de personatge, com ho era La sombra de una duda”. El director admet que la seva pel·lícula està “molt influenciada pel cinema britànic, tan barroc, dels anys setanta, de directors com ara Nicolas Roeg, Ken Russell i John Boorman, en què la història se situés entre la realitat i la fantasia”.