opinió
La justa valoració del monestir de Sant Ruf
Recentment s'ha fet la merescuda consideració de bé cultural d'interès nacional (BCIN) de l'església vella de Sant Martí i la capella del Peu del Romeu. Però malauradament, i de manera força incomprensible, no ha passat el mateix amb les restes del vell monestir de Sant Ruf que resten amb la protecció de BCIL. El Diari Oficial de la Generalitat del 29 de setembre del 2016 publicava la resolució per la qual es procedia a arxivar la incoació endegada el 23 de maig del 1980 segons l'informe desfavorable del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català. Creiem que ha estat una desafortunada decisió, ja que els valors patrimonials són força notables i mereixen la màxima protecció de la llei del país.
Estem segurs que molts han “descobert” l'existència de la petita-gran joia que són les restes del monestir de Sant Ruf amb el protagonisme que ha tingut en els mitjans. La majoria ignoren on és: a 2 quilòmetres per la carretera d'Albesa. Menys gent recorda haver-los vist algun cop: allò que hi ha allí, vora la creu (la millor creu de terme que es conserva –traslladada– al municipi de Lleida). I els que viuen a Llívia o als pobles de més amunt són els més acostumats a veure aquell casalot, mig enrunat. La veritat és que des de la carretera té una visió no especialment atractiva, però si anem en direcció contrària veurem la potència plàstica i la formosor de la seva capçalera absidal.
Poc després de la conquesta de Lleida, l'any 1152, s'estableixen en aquella zona nord de l'horta de Lleida la culta comunitat de Sant Ruf d'Avinyó, seguidor de la regla de sant Agustí, experts en dret romà i que ajudaran en el gran esplendor de la Lleida del segle XIII. Recordem que és el segle de la construcció de la vella catedral medieval i que el temple dels monjos rufins sembla que és un petit banc de proves de la poderosa construcció de la nostra Seu Vella. Tot i que l'edifici no es va acabar mai, els trams de l'església construïda són un magnífic exemple pioner del flamant romànic tardà que es desenvoluparà a partir, sobretot, de l'edificació de l'emblemàtica seu lleidatana. Probablement la primera volta d'aresta reforçada amb robustos nervis edificada a la contrada és la que encara cobreix l'espai bastit de l'ambiciós projecte, que finalment no es va poder fer. Sant Ruf és, per tant, una obra inacabada, arranjada per a ús religiós primer, abandonada a partir del segle XV i convertida en torre pagesa fins no fa gaire.
La recent notícia de la cessió pública de la família Bendicho de l'ús del vell monestir ha estat la primera alegria després del disgust de veure que no es considerava prou important pel Consell Assessor de Patrimoni del Departament de Cultura, que decidí no donar-li el merescudíssim reconeixement de BCIN. La Paeria de Lleida ara té la competència legal per vetllar per aquest patrimoni i la generosa col·laboració privada li facilita el tractament d'un singular testimoni medieval de la nostra ciutat.
La veritat és que l'estat de salut de les restes de Sant Ruf no és massa greu i que probablement l'espai, ben sanejat i consolidat, pot restar com una mostra atractiva d'aquell vell temple, amb alguna petita explicació in situ per il·lustrar al visitant la seva importància històrica. El repte és mantenir un entorn suficientment generós sense urbanitzar per tal de recordar com eren els diversos monestirs que envoltaren la ciutat de Lleida en època medieval i que aquest esdevé l'únic exemple conservat.
En el Centre d'Estudis Comarcals del Segrià (CECS), oferim tota la col·laboració necessària per aconseguir el millor projecte i destí per a Sant Ruf i el seu entorn en benefici de la ciutat i del seu patrimoni, però demanem la màxima cura per preservar la desconeguda joia. Igualment sol·licitem al Departament de Cultura que reconsideri la desafortunada decisió i que reconegui BCIN les restes del monestir de Sant Ruf. El 5 de novembre, al migdia, convoquem a tothom perquè gaudeixi d'una part de la nostra fascinant història i per demostrar que ens interessa la salvaguarda del nostre patrimoni.