El desig de comunicar-nos

No podem deixar de comunicar la nostra inquietud per la incomunicació que, per no sentir-nos tan sols, va lligat al desig perseverant d'aconseguir comunicar-nos traspassant barreres, superant interferències, buscant escletxes per arribar a l'altre, intentant desxifrar codis o crear-ne de nous per sintonitzar. Per abordar el tema, Clàudia Cedó, dramaturga i psicòloga, fa present a L'home sense veu l'autisme i la solitud dels astronautes perduts a l'espai. Dues realitats amb un component metafòric (fins simbòlic) que permet establir analogies relatives a un capteniment humà universal: la possibilitat de l'aïllament que, malgrat les dificultats per aconseguir-ho, no exclou la possibilitat de trencar-lo. En la construcció dramàtica de L'home sense veu, que s'ha estrenat aquest cap de setmana a La Planeta després d'haver guanyat l'any passat el V Torneig de Dramatúrgia Catalana convocat per Temporada Alta, s'estableix una analogia concreta entre un home autista i una dona (que en té cura durant un cap de setmana en què substitueix una amiga que ha lligat a través d'Internet) i els seus àlter ego o projeccions: un astronauta amb una missió en una estació espacial i la receptora dels seus missatges. Els dos mons paral·lels es creuen i es barregen fent-se palpable la dificultat de la comunicació i a la vegada la voluntat de crear-la. A l'escenari, Cristina Cervià i Jordi Subirà representen aquests personatges duals amb els seus recursos interpretatius, però sobretot amb una moral humanista generosa que mena a l'empatia. Cervià aconsegueix connectar fàcilment amb el públic encarnant una dona popular còmplice i alhora crítica amb l'amiga que ha lligat amb un senyor de Múrcia, queixosa del seu marit, admirada dels electrodomèstics de la casa, entusiasta de George Clooney. Potser, però, els millors moments arriben quan no es parla i, amb un sentiment d'estranyesa i un desig de reconeixement en l'altre, els personatges es miren en el silenci que vol trencar-se. Aleshores emergeix una poètica que, revelant-se plenament en el ball final, fa sentir la possibilitat de la comunicació.