cultura

sense fronteres

marta monedero

L'arqueòloga que estimava el patrimoni

Nous estudis han permès reinterpretar Stonehenge

Una dona que té a l'armari un mocador amb dibuixets d'australopitecs només pot ser arqueòloga i està especialitzada en els orígens humans. És el cas de Victòria Medina, a qui la prehistòria l'apassiona i s'enorgulleix que a Catalunya s'hi hagi revifat l'interès. Però tant o més que la recerca, a Medina li interessa difondre el valor de les arrels culturals als neòfits. Que les pedres parlen ho sabem de fa temps, no ens enganyem; el que és més complicat és entendre què ens diuen i com. El coneixement evoluciona i canvia, tal com ha passat no fa gaire a l'illa de Pasqua: “la paleobotànica ha capgirat les investigacions sobre els rapanuis i ara s'entén que la davallada d'aquest poble va venir per l'esgotament dels recursos i per la necessitat de canviar de Déu”, exposa convençuda l'arqueòloga.

El segon exemple ens porta a Anglaterra. Qui havia de dir que el senyorial cercle de pedres de Stonehenge el 2015 ocuparia el top ten de la revista Archaeology Magazine? El motiu és que “s'hi ha aplicat un nou mètode d'estudi arqueològic amb tècniques innovadores de rastrejar el sòl” que ha revelat secrets amagats a sota terra i que ha permès tornar a posar aquest famós jaciment megalític en el punt de mira internacional. El de Stonehenge és un dels diferents casos que Medina analitza en el curs Patrimonis Arqueològics de la Humanitat a Amics de la Unesco Barcelona, un centre amb què col·labora des del 1999 i al qual cal no perdre la pista. “L'eix del curs és llegir la realitat, no només des de la història, sinó que l'arqueologia sigui el centre del coneixement del patrimoni.”

Un tercer espai mundial on ha repuntat l'interès arqueològic és la ciutat inca de Machu Picchu: “s'hi estan fent prospeccions en zones noves, s'ha pogut obrir una porta al turisme sostenible i a la conscienciació dels peruans, que ara volen valorar aquest lloc únic.” Sense sortir del Perú, també cal destacar l'aportació innovadora d'un cas de patrimoni immaterial com la tradició mil·lenària de refer, cada any, l'únic pont de corda que queda de l'època dels inques.

A ningú no se li escapa que la Unesco és una marca mediàtica i promoure'n la divulgació genera l'interès popular. “Transferir el coneixement fa que el ciutadà prengui consciència. Si tenim una entitat que vetlla pel patrimoni, per què no se li ha de donar vida i fer-la activa?” Altra cosa és creure's que aquesta marca és símptoma de gestió cultural i pensar-se que, pel fet d'entrar a la llista dels llocs declarats patrimoni mundial per la Unesco, un indret està preparat per acollir turisme. No sempre és així. La gran capital precolombina de Chan-Chan, el Colosseu romà i Pompeia han estat en perill de perdre aquesta etiqueta “per mala gestió, fons desviats...”, i això que “Itàlia lidera el rànquing de països amb més patrimoni”, recorda Medina.

A l'altra platet de la balança hi ha llocs gestionats de manera excel·lent com el Parc Nacional de Kakadu, a Austràlia “amb bons centres d'interpretació, això implica un treball de dècades”. O aquells jaciments amb menys ganxo popular però amb un valor científic espectacular. Medina els defensa tots. Perquè aquesta doctora en Arqueologia per la UB i responsable de Tròpic de Capricorni, un eix de divulgació científica i cultural que col·labora amb institucions com el CosmoCaixa, defensa que “l'arqueologia no té respostes però sí que planteja dubtes per intentar veure noves perspectives” que ens ajuden a entendre el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.