El temps intermedi de Paul Fuster

El nou disc del can­tau­tor Paul Fus­ter –amb arrels a Nova York però arre­lat a Car­dona– es titula Go/Between , que traduït vin­dria a ser una espècie de tran­sició, de temps inter­medi. Per allò de bus­car-hi un sig­ni­fi­cat, Fus­ter explica que es troba en aquesta situ­ació: “Tirar una pedra pro­voca alguna cosa, i en la vida s'ha de pro­vo­car-la sense asseure't a espe­rar.” I és així com aquest músic sin­gu­lar, el més nòmada de l'escena cata­lana, un grunge rústic, ha sor­tit de Car­dona, no amb bici­cleta , aquest cop, sinó amb una fur­go­neta blava, “molt guapa, gent” per llançar aquesta pedra en forma de con­cert.

Paul Fus­ter , acom­pa­nyat de Marià Roc (baix i veus) i Josep Cor­dobés (bate­ria) va pre­sen­tar diven­dres al Tea­tre de Salt, dins Tem­po­rada Alta , les noves cançons que si bé, ama­ra­des d'aquest so grunge en què va néixer musi­cal­ment, empelta cali­desa i llu­mi­no­si­tat a un rock folk que atrapa. I es nota en la pri­mera cançó, Big OK, una de les que va sonar a Salt. Con­ce­but com a con­cert de petit for­mat, Paul Fus­ter és, però, un espe­rit lliure i fa més per tocar entre amics, havent dei­xat la bici­cleta a un cos­tat de la via, o a l'escala d'un bloc de pisos. Devia notar la bar­rera, invi­si­ble però que hi és, que separa l'esce­nari de la pla­tea ja amb la pri­mera salu­tació: “Que fosc que és això.” I des de bon prin­cipi ja va interac­tuar amb el públic, ins­tant-lo a tren­car aquesta inco­mo­di­tat, pro­ta­go­nisme també, de qui porta el pes de l'actu­ació. “L'has fet tu, el peu del micro?”, va pre­gun­tar algú des de les pri­me­res files. I Paul Fus­ter, agraït, s'hi va estar prou estona, com si un curiós, de visita, entrés al seu taller. Van sonar també Was­haway, del nou disc i antics temes com Guapa poca-solta o cançons del seu grup nova­iorquès. Si haguéssim minu­tat el con­cert, de prop de dues hores, Paul Fus­ter va fer més temps de pausa i d'inter­medi –havia promès que faria blocs de tres cançons i després xer­rar, però ho va con­ver­tir gai­rebé en un monòleg–, en què s'ho pre­nia amb calma, reco­llint pin­ces de cabell que una noia li havia rega­lat o paro­di­ant les estre­lles del rock, amb gui­tarra al dar­rere en mode ban­do­lera, o impro­vi­sant la lle­tra d'una cançó allar­gant la n en excés, rient d'aquests arti­fi­cis del món de la música, com els bisos; mai una sor­presa, sem­pre pre­vis­tos a la llista. Referències a Trump, dedi­cació a Cohen, però a l'estil Fus­ter, sense melan­co­lia: “No can­ta­rem l' Halle­lu­jah , gent!” La intenció de tanta locució era con­nec­tar, però acon­se­guia el con­trari. Sort que amb la cançó es repre­nia la con­nexió.