Lletanies ‘dirty'

Des de la seva pre­sen­tació el 2003 amb l'àlbum Youth & Young Man­hood, Kings of Leon van posar les seves cre­den­ci­als per demos­trar que el lle­gat de les grans ban­des ame­ri­ca­nes no era en va. El potent quar­tet de Nash­vi­lle ha apor­tat la tra­dició dels gus­tos dels seus mem­bres, sem­pre sota l'estel dels Neil Young, Clash, Lou Reed, Sto­nes, Pixies i com­pa­nyia. Sis àlbums després i amb prop de vint mili­ons de dis­cos venuts ens arriba Walls, amb els matei­xos ingre­di­ents de la casa, la veu forçada i con­tun­dent de Caleb i el cicló dels seus dos ger­mans i cosí Nat­han (bate­ria), Jared (baix) i Matt­hew Followill (gui­tarra).

De fet, des dels pri­mers temes del disc, Waste a Moment i Reve­rend, un té la sen­sació de ser davant un dels èxits de la banda sudista. El so obses­siu de la secció rítmica, la veu esco­pint lle­ta­nies i els cors que actuen d'embol­call ator­guen a les cançons un estil dis­tin­tiu, que té refe­rents, però també veu pròpia. Un so que tal com vam poder com­pro­var a la platja del Fòrum fa tres anys, és idèntic al del directe. Pot­ser aquesta és la gran diferència entre el rock enllau­nat i diri­git pels pro­duc­tors i el que sor­geix directe i sal­vatge, que s'ha fet en les difi­cul­tats i, sobre­tot, en la vita­li­tat dels con­certs. Fórmula? Vita­lisme.

Walls té aquest com­po­nent de garatge revo­lu­ci­o­nat, les rela­ci­ons sen­ti­men­tals des­ga­ve­lla­des i la manera de pre­gar de Caleb, que no pot dis­si­mu­lar que és fill d'un pre­di­ca­dor, ni que sigui en un tant per cent baix per la via gos­pel. Les bala­des inten­ses et poden dir “emporta't els nens i els dius que estic bé. Jo mai seré el teu suport”, com si aquell dirty rea­lism de Ray­mond Car­ver hagués pene­trat en aquesta soci­e­tat de l'Amèrica pro­funda, també des­en­cai­xada, a la deriva. Kings of Leon són fills de les auto­pis­tes. I mal­grat haver esde­vin­gut unes grans estre­lles con­ser­ven, pot­ser pel seu for­mat fami­liar de grup, una inti­mi­tat tan càlida com des­em­pa­rada.

Fa molts anys vaig dema­nar als joves tècnics de so del Fes­ti­val de la Medi­terrània, orga­nit­zat per Biel Mes­quida, quin era el millor grup jove. S'ho van pen­sar i l'endemà em van rega­lar el pri­mer disc de King of Leon. Mai els ho agrairé prou.