En bolquers teatrals

A quest cap de setmana es tanca la programació del festival El Més Petit de Tots. És una oportunitat única perquè es poden veure espectacles internacionals (i també de casa) pensat per als nadons. Són funcions de bolquers molt tendres i que sovint esdevenen un preciós bateig al món de l'escena. L'emoció menys domesticada respira en peces breus molt estimulants, que rasquen les immundícies que els cors dels adults tenen enganxades. Aquest és un breu itinerari. Tot i que puntual, aquests cartells es van fent un lloc en sales com el CCCB (amb Viu el Teatre), el Mercat de les Flors o la sala Porta4. No és exclusiu de Barcelona. Bona mostra és aquest festival que esquitxa bona part del Principat des dels impulsors. La Sala Miguel Hernández de Sabadell. Ja són 12 anys amb aquest cartell, sumant molt bona feina i entusiasta.

‘White'

a Senzill i rodó. Dos personatges excèntrics disfruten de la seva blancor. Amb una rigorositat ben entesa, perquè gaudeixen en les seves obligacions diàries. La seva felicitat és clara i àmplia. Hi ha la il·lusió de preparar els nius per poder acollir els ous que cauen del cel. El que no és blanc, va a la paperera. Tot sembla feliç i senzill fins que un petit conflicte ho trastoca tot. La llei, sempre aclaparadora, s'afebleix i permet que s'obri un altre ventall de possibilitats, que fa divers i més enriquidor aquell món d'ordre feliç per desconeixement de la resta. Hi ha una clara voluntat d'obrir-se a noves perspectives, a ser acollidor i respectar les diferències. És un espectacle en què els actors busquen el públic, sense arribar a incorporar-lo en l'acció (però sí en l'escena). L'obra juga amb un espai suggeridor, de molts detalls que fan única cada caseta d'ocell. Un teatre molt net, sense gaires artificis, que sap sorprendre amb senzills jocs de llum i recursos d'atrezzo. Dibuixa somriures i acaba en un esclat de festa íntim. Com si se celebrés una festa d'aniversari en silenci. Amb un esclat de color que trenca l'austeritat d'un blanc. La bondat respira per tots els racons.

‘Miravella'

aAquest espectacle gaudeix d'uns elements magnètics com són els globus d'aire (que els ballarins hi entren a dins i tot) o una il·luminació que va esquitxant de color el ciclorama blanc del fons o marcant retalls geomètrics a terra que esdevenen geografia per al viatge de les primeres cèl·lules. Cada animal, quan neix, tot sortint de l'ou expressa la seva característica. I, de seguida hi ha una pugna que pot tenir aires d'evolució de l'espècie. El que més pateix d'aquest espectacle és el moviment, massa abstracte i difús per a un públic que, a més, ha de veure-ho a una gran distància per poder gaudir de la il·luminació i el pla general, de gran format. És una proposta valenta però falla en el que més hauria de brillar: la dansa. Quan surten de la bombolla, es desinfla l'interès de la coreografia.

‘Concert per a nadons'

a Un dels reptes de les actuacions en directe és congregar un grup de desconeguts que compartiran la mateixa proposta. Aquest fet es multiplica en aquest concert espectacle, que té molt d'experiència vital tot i que mai no es descuida la sensibilitat extrema. En aquest repertori excel·leix el cant amb una veu renaixentista, que fraseja una partitura atemporal. Mentre, els instruments de vent i l'acordió envolten els més petits i els conviden a travessar l'escenari, a caminar per si sols. tot ha de ser pausat per garantir la màxima disponibilitat del grup, que ningú no se senti violentat, que tothom rebi els impulsos musicals des del prisma que prefereixi: sense aixecar-se del coixí o perseguint l'instrument preferit. Amb un cert aire tàntric, amb els tambors de sorra, els instruments primitius que xiulen suaument o simulen el vent mentre els mocadors volten o la cantant balla sobre si mateixa. Els personatges, guarnits amb unes robes de tactes i formes abstractes, semblen vinguts d'un altre planeta.

‘Malebable'

a Aquest muntatge inclòs dins del festival El Més Petit de Tots va arribar a la sala Pina Bausch amb to d'assaig en públic. Certament, ja hi ha una estructura molt ben formada i una idea que va prenent forma. L'espai, una mena de tipi en què una carretera marca les dues sortides, és suggeridor i convida que la canalla pugui intervenir. Certament el dinamisme coreogràfic no ho permet encara. Amb una dramatúrgia molt fina (que pot insinuar la por, la sorpresa, el descobriment de l'altre i l'amistat, finalment) permet introduir elements atractius. Seria ideal que trobessin un espai compartit amb els intèrprets. Un espectacle que ha d'anar creixent i que ja es percep que aprofita al màxim l'espai que han generat per a trobar una relació molt especial amb l'audiència. I que la dansa sigui un element clau, al costat de la connexió amb els espectadors més menuts.