Picasso mira el romànic

Picasso, en el seu últim viatge a l'Estat espanyol el 1934, va visitar l'aleshores Museu d'Art de Catalunya, acompanyat del director del museu, Joaquim Folch i Torres. El diari La Publicitat es va fer ressò de la visita en una crònica, en què apareixia un interessant comentari de Picasso, que aleshores ja era un artista famós internacionalment: “Picasso convenia sense vacil·lar que el nostre museu romànic serà una cosa única al món, document imprescindible per als que vulguin conèixer els orígens de l'art occidental, lliçó inapreciable per als moderns.”

Al llarg de tota la seva vida, Picasso va deixar clar que apreciava el romànic, per això segur que hauria estat encantat d'una exposició com la que a partir d'avui es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que fa dialogar 40 obres de l'artista, entre olis, dibuixos, escultures i ceràmiques, amb la col·lecció permanent del romànic.

A primera vista la mostra podria semblar una gosadia però de fet no ho és tant perquè a ulls contemporanis ja no és estrany que convisquin amb naturalitat l'art antic amb el modern. De fet, aquesta circumstància és en la tesi de la mostra, com explica un dels seus comissaris, Juan José Lahuerta: “Aquesta no és una mostra sobre la influència de l'art romànic en Picasso, no és una exposició que explori qüestions formals ni acadèmiques, ni historicistes, sinó que és més aviat una mostra sobre la influència de Picasso en l'art romànic. Sembla una paradoxa però a principis del segle XX l'art romànic es veia com una cosa arqueològica i d'antiquari, rudimentària i ingènua. Però des del moment en què els artistes de l'avantguarda miren aquest art perdut, transformen la nostra mirada cap al romànic.”

Tenint en compte aquesta visió contemporània, l'obra de Picasso conviu sense estridències amb el romànic del MNAC. Ha estat el Museu Picasso de París l'únic prestador de la mostra, no només amb la quarantena d'obres picassianes, sinó també en la documentació que prové de l'arxiu de l'artista, dipositat al museu parisenc i que prova l'afinitat del pintor amb el romànic.

Amb un muntatge que ha ideat l'estudi d'arquitectura de Jordi Garcés, que també es va fer càrrec de la remodelació del Museu Picasso de Barcelona, l'exposició passa discretament per només quatre sales del romànic, tres de les quals amb obres d'art, i l'altra amb documentació.

La primera de les sales que es troba el visitant amb obres de Picasso, sota el títol de Primitivismes, entronca amb la crucial estada del malagueny a Gósol el 1906. És el moment en què l'obra de Picasso “fa camí cap a Les senyoretes d'Avinyó”, com es veu en obres com l'icònic estudi Bust d'home (1907). Els ocres, marrons i grisos dominen la paleta de Picasso en aquell moment, uns colors que no es contradiuen gens amb els dels frescos romànics que envolten les obres picassianes. Dues escultures –l'una tallada a Gósol de manera rudimentària perquè a Picasso mai li van arribar unes eines d'escultor que havia demanat i l'altra, molt posterior, de 1930– posen de manifest la simplificació de les formes que Picasso troba en les arts mal anomenades primitives, com el romànic, l'art africà, l'art egipci i l'art ibèric. Aquí també s'exposen tres magnífiques teules de ceràmica pintades de 1950.

A l'emblemàtic espai de l'absis de Sant Climent de Taüll, el MNAC ha fet un dels pocs desplaçaments d'obres que s'han hagut de fer per a la mostra. Aquí s'ha instal·lat el Davallament de Santa Maria de Taüll perquè dialogui amb obres de Picasso que evoquen crucifixions, resultat de l'impacte que va provocar en l'artista el retaule d'Isenheim de Grünewald. L'obra més brutal és un dibuix d'una crucifixió d'alt voltatge sexual.

Més endavant, envoltant els frescos de Sant Pere de Sorpe, s'han penjat obres de Picasso que representen calaveres i cranis, tant de persones com animals. Hi trobem la correspondència estètica més clara de l'exposició: una calavera de Sorpe, enfront de la calavera que apareix a l'excepcional Vanitas (1946).

Per acabar una anècdota, que apareix a les memòries del fotògraf Francesc Català-Roca. Picasso es va adonar sorprenentment que el fotògraf havia intercanviat un ull per l'altre del Pantocràtor de Taüll, en el pòster d'una campanya de turisme d'Espanya. A primera vista els dos ulls semblen iguals però la memòria i retenció visual dels genis pintors és ben diferent de la del comú dels mortals.