“Aquest és un ofici que enganxa”

Vaig apren­dre l'ofici de mecànic i fer­rer, tenia un taller a Osor, tre­ba­llava en el man­te­ni­ment d'una empresa que es dedi­cava a trac­tar la fusta de cas­ta­nyer que es deia Dèrica i feia objec­tes de forja, un tre­ball que es basa en la defor­mació del ferro en calent, a cops de mar­tell, sobre l'enclusa, per donar-li forma i obte­nir objec­tes com ara cane­lo­bres, eines, làmpa­des, que una empresa de Sant Hilari Sacalm, Roure, com­prava i expor­tava als Estats Units i a la Gran Bre­ta­nya. Volíem expan­dir les ven­des i vaig anar a un parell de fires al nord d'Angla­terra per fer con­tac­tes amb com­pa­nyies d'aque­lla zona, Manc­hes­ter, Black­pool, Pres­ton, Lan­cas­ter, on conei­xia gent.

Va ser un pri­mer pas que pocs mesos més tard es va com­ple­tar quan una de les com­pa­nyies amb les quals havia con­tac­tat, De Molen Limi­ted, em va dir que el catàleg de mobles rústics que pre­sen­ta­ven els tallers d'Osor i Sant Hilari no els interes­sava gaire, però ens van pro­po­sar que els féssim un moble molt sen­zill, una country wood table, o sigui una taula de pagès estil anglès. Vaig con­tes­tar que per a nosal­tres no hi havia cap pro­blema, que podíem fer el que vol­gues­sin. Més tard i gràcies al moble rústic de les Gui­lle­ries vam rebre un encàrrec de 50.000 cadi­res de tipus anglès i ame­ricà que va donar feina a una fàbrica de Balenyà. Els angle­sos van venir aquí, els vam ense­nyar com tre­ballàvem i vam començar a fabri­car i ven­dre. Les tau­les, que les fèiem a Osor, les exportàvem amb cami­ons o vagons de tren a través de Tran­fesa.

Em van ofe­rir ser agent de la com­pa­nyia i com que també es dedi­ca­ven a la com­pra d'anti­gui­tats em van pre­gun­tar si conei­xia llocs on tro­bar-ne. Els vaig con­tes­tar que en aquell moment els meus conei­xe­ments sobre aquest camp eren limi­tats però també que sabia on hi havia magat­zems, i em vaig començar a moure cap a Olot, la Bis­bal, Pala­fru­gell. Quan els angle­sos venien, jo els feia de guia i orga­nit­zava el trans­port. Nor­mal­ment por­ta­ven els seus vehi­cles, però a més jo els aju­dava amb un camió amb matrícula britànica que m'havien cedit.

És indub­ta­ble. Aque­lla gent em va ini­ciar, ense­nyar i ori­en­tar en el món dels bro­can­ters i les anti­gui­tats. Pri­mer vaig bus­car el que ells m'havien dema­nat i més tard m'hi vaig posar pel meu compte. Recordo que el pri­mer objecte que vaig com­prar motu pro­prio va ser una col·lecció de foto­gra­fies de cine que tenia un anti­quari d'Olot, i me les va ven­dre per 12 euros (2.000 pes­se­tes). Després tot va rut­llar, vaig posar el magat­zem a Anglès, on, a part de moble britànic, per exem­ple les calai­xe­res o les tau­les de caoba que s'esti­ren amb una maneta i tenien molta demanda a Bar­ce­lona i Madrid, també venia moble d'aquí. Fins i tot vaig fer de guia a anti­qua­ris que volien anar a com­prar allà. He tre­ba­llat molt i, encara que mai he fet un gran sou, la veri­tat és que m'ho he pas­sat molt bé. He de reconèixer que aquest és un ofici que t'enganxa molt i més quan saps que totes les pos­si­bi­li­tats són ober­tes –a part d'Angla­terra, la feina m'ha por­tat a França, Ale­ma­nya, Holanda, Polònia i Roma­nia– i l'opor­tu­ni­tat la pots tro­bar a qual­se­vol part del món.

L'arque­o­lo­gia indus­trial, per exem­ple, tau­les de fàbri­ques tèxtils, de pell o fins i tot d'escor­xa­dors, els arma­ris de fusta, els tau­lells antics de boti­gues i altres esta­bli­ments comer­ci­als i les estan­te­ries de roure o de pi tenien una molt bona sor­tida a Bèlgica, els Estats Units i Angla­terra, on bàsica­ment es bus­cava molt moble de pi. Eren unes peces que aquí no es valo­ra­ven, com també pas­sava amb les lle­te­res de ferro i les semals.

Hi va haver un temps, als anys vui­tanta i noranta, en el qual es van posar de moda. Vaig ven­dre més de qua­tre mil por­ta­do­res que ni valo­ra­ven en grans masies de l'Empordà. Hi havia cases que en tenien 100 o 200, no sabien què fer-ne, s'esta­ven podrint i jo els feia una oferta de 1.000 pes­se­tes per cada una. Pels pro­pi­e­ta­ris aquest era un molt bon preu i per la gent amb la qual jo tre­ba­llava també. Tal com les tro­ba­ven les exportàvem, després les res­tau­ra­ven i les veníem. També hi va haver un moment en el qual es van posar de moda les lle­te­res de ferro, o els cavalls de fusta estil vic­torià, pin­tats i d'una mida con­si­de­ra­ble. En vam ven­dre més de set-cents i els fèiem en un taller d'Amer.

Mol­tes, per exem­ple l'any 1995 vaig com­prar un carro de morts que va sor­tir d'uns magat­zems de l'ajun­ta­ment de València. Em van dir que era el que s'havia uti­lit­zat en l'enter­ra­ment d'Antoni Maura, que havia estat pre­si­dent del govern amb Alfons XIII. Era molt tètric, feia por, encara hi havia els plo­malls per als cavalls. Al final, el vam ven­dre als Estats Units a una casa del ter­ror a Texas. També vaig com­prar un orgue de pipes que vam treure d'una església de Liver­pool que esta­ven des­mun­tant. Després el vaig tras­pas­sar a un col·lec­ci­o­nista de Lleida i final­ment, un cop res­tau­rat per Blan­ca­fort, l'ins­tru­ment va anar a raure a l'església de Tor­res de Segre, on avui se cele­bren con­certs. A més he venut molts de pia­nos i pia­no­les: entre d'altres, un Bergs­tein, una eina de pres­tigi –amb pia­nos d'aquesta marca havien tre­ba­llat com­po­si­tors com ara Ale­xandr Scri­a­bin, Mau­rice Ravel, Béla Bartók i Edvard Grieg i músics actu­als com ara David Bowie i George Har­ri­son– que va com­prar una con­cer­tista. Per casa, van pas­sar figu­res impor­tants de la música com ara Lucky Guri, i amb el meu com­pany anti­quari de Pera­ta­llada vam fer con­tac­tes amb els pro­fes­sors de la Fil­harmònica de Berlín i vam tro­bar un con­tra­baix a les Pla­nes. D'altra banda, hi va haver un moment en el qual a Anglès vaig inten­tar impul­sar una gran fira anual d'eines anti­gues, però la pro­posta no es va aca­bar de con­so­li­dar.

N'hi ha molts que sí, d'altres pot­ser no, però en un moment de crisi com el que estem vivint, quan n'hi ha molts es pen­sen que tot­hom pot ser de l'ofici. S'ha de dei­xar clar que la gent del gremi som pro­fes­si­o­nals, paguem els autònoms, ens donem d'alta de la cate­go­ria de com­pra­venda i inten­tem ofe­rir segu­re­tat i bon ser­vei als cli­ents. Sabem que la crisi ha incen­ti­vat l'intru­sisme però també que hi ha molta gent que intenta gua­nyar-se la vida com pot i, encara que els socis del gremi no els tole­rem a les fires o a les descàrre­gues, n'hi ha que paren a mer­cats de segona mà com el de Celrà.

Podríem dir que tant pels preus com per la cate­go­ria de les peces, els mer­cats de segona mà han com­pli­cat una mica la situ­ació, però jo diria que no, que són mons paral·lels. Al mer­cat de segona mà, tant hi pots ven­dre una cadira feta abans-d'ahir com una camisa que t'has com­prat al matí, però també pots tro­bar-hi l'obra d'un artista impor­tant, men­tre que a la fira de bro­can­ters hi ha una certa aposta pel col·lec­ci­o­nisme, per la deco­ració i per les peces amb història.

Li diré que viure fent tan sols de bro­can­ter és com­pli­cat, quasi tots tenim una segona feina i sort n'hi ha, dels col·lec­ci­o­nis­tes, que et poden dema­nar des de gani­vets fins a eines de fus­ter, màqui­nes d'afai­tar d'una sola fulla, sifons o ampo­lles d'enva­sos de begu­des amb deno­mi­nació local com per exem­ple les de Narcís Vila­gran d'Anglès i de Corts de la Cellera, o de licor, com ara l'esto­ma­cal Bonet de Sant Feliu, eines de suro, mane­tes de porta, tim­bres i sope­res. Amb tot, hem de dir que el sec­tor viu un moment cruel en el qual la com­petència que arriba de l'Extrem Ori­ent, en espe­cial de la Xina, Indonèsia i les Fili­pi­nes, on tant fan sofàs Ches­ter com mobles antics, no tan sols ha copiat peces d'art rústic ori­gi­nals de Sant Hilari, Arbúcies, Torelló o Osor, sinó què, de rebot, ha pro­vo­cat la fallida de mol­tes tor­ne­ries i fàbri­ques que, en no poder ajus­tar els preus, han hagut de ple­gar. Tam­poc podem pas­sar per alt el canvi de tendències. Les gene­ra­ci­ons reno­ven els gus­tos i ens tro­bem que molta gent que com­prava en mer­cats de bro­can­ters avui té més de 60 anys i alguns no s'arris­quen perquè diuen que als fills no els interessa tenir gai­res objec­tes a casa.

El van impul­sar per­so­nes com Sal­va­dor Claret, Joan Vinyes, Lluís Coll, Teresa Casa­de­mont i jo, que volíem nor­ma­lit­zar i pres­ti­giar una pro­fessió que alguns deien que l'exer­cien par­ra­cai­res il·lus­trats. Vam impul­sar les descàrre­gues i les fires. Van tenir molt d'èxit les que vam fer a Sant Dal­mai, l'aero­port de Vilobí i Sant Feliu de Guíxols, par­ti­ci­pem en el Girona 10. Avui tenim més de qua­ranta socis i inten­tem que la feina sigui cone­guda per les noves gene­ra­ci­ons.