Majestuositat gòtica

En una època marcada per les etiquetes musicals, que no són sinó reclams publicitaris darrere dels quals sovint s'amaga més còpia que veritat, és un plaer recuperar l'originalitat. The Cure es va desprendre fa temps d'aquesta simple identificació amb què va néixer un corrent, l'estètica gòtica, reinventada del punk. Gairebé quaranta anys després, en són la institució, la icona, majestuositat gòtica que mai mor. Tot i la foscor que els caracteritza, The Cure, amb aires més pop, s'han sabut fer festius, especialment en el directe, potent; tota una celebració. I ho han fet reivindicant cançons de lletres melancòliques, d'introspecció. Transitant per aquesta bromera espessa, però, en sobresurt un halo lluminós.

Autohomenatge clàssic és el que va fer (i va fer al públic) la banda britànica liderada per Robert Smith –compositor, cantant, guitarra i ànima indiscutible del grup– ahir a la nit al Palau Sant Jordi en el marc de la seva gira europea, que tancava a Barcelona, després de passar dijous per Bilbao i diumenge Madrid, els concerts continentals. The Cure no seria The Cure sense la presència escènica de Robert Smith, que, als 57 anys, manté la pal·lidesa en el rostre, cara de làpida que als anys vuitanta transgredia i que ara forma part d'un joc naïf, el de la impostació amb el negre als ulls, el roig als llavis i una laca impertèrrita enteranyinant els cabells grisencs i esclarissats, menys ufanosos.

Lacònic i tímid, Robert Smith estava acompanyat per històrics del grup com el baix original Simon Gallup, Reeves Gabrels (guitarra), Jason Cooper (bateria) i Roger O'Donnell (teclats). En un escenari sense artificis, escenografia sòbria amb el suport de projeccions, i davant d'un públic generacional (que superava la quarantena), la banda va arrencar amb Kyoto song i va repassar en tres hores de concert les seves cançons immortals repartides en una llista d'una trentena de temes. Deambulant per diversos estats d'ànim, el concert es va estructurar amb una primera part més fosca, però sempre projectant aquesta llum que sobresurt de l'obscuritat, durant la qual van sonar Lovesong, Pictures of you, Inbetween days i Just like heaven, cançons de memòria juvenil. Van deixar per després el repertori més identificatiu de la banda, començant per la hipnòtica Lullaby fins a himnes com Friday I'm in love i Close to me.

Acústicament, van oferir un so molt nítid, essència del so de banda, marca The Cure, inalterable al pas dels anys. Un so amb què demostren aquesta majestuositat, excel·lència musical, més enllà de l'etiqueta baptismal del gòtic. En els bisos va sonar A forest. Robert Smith va afegir so de guitarra espanyola com a introducció i com a final en temes com per exemple Just like heaven, corejada per un Sant Jordi que va viure el concert com una catarsi col·lectiva.