Rellotges i campanars

El 50% dels autors que signem aquest article diem les hores pel “sistema de campanar” que, si bé l'etiqueta pot sorprendre, consisteix a considerar que l'hora comença a l'hora anterior i un minut, i que avança per quarts. Hem de pensar que el campanar ha tocat l'hora i, segons quin, també els quarts. Un quart d'una, per exemple. I dos quarts i tres quarts. Fins que es completa l'hora i el campanar la toca. És la una.

Però els quarts es poden subdividir en mitjos quarts, cosa que ni el campanar ni els estrangers, entre d'altres, no solen portar gaire bé. Mig quart de dues, per exemple. O un quart i mig de dues. O dos quarts i cinc minuts de dues, perquè els minuts també compten. Ara començarien les expressions específiques per a referències horàries imprecises. A quina hora vindràs? A quarts de dues. El marge d'arribada és generós.

Però l'altre 50% dels autors que signem aquest article diem les hores pel “sistema de rellotge”, que és una manera prou antiga i prou genuïna fora del Principat, fins i tot dins mateix del Principat però en els extrems, com a Tortosa. En aquest cas l'hora no comença a l'hora anterior sinó a la que acaba de tocar (o d'assenyalar el rellotge) i té com a fracció bàsica la mitja hora. La una i quart ve primer i la una i mitja, després. Si aquests trenta minuts no pertanyen a la primera mitja hora, sinó a la segona, aleshores es compta per defecte de l'hora següent. Les dos (no les dues!) menys quart. I els minuts, lògicament, que no passen debades: les dos menys deu, les dos menys cinc.

Diu la gramàtica que hi ha parlars, sobretot valencians, en què el sistema de rellotge conviu parcialment amb el sistema de campanar: Són tres quarts per a les dos. I, més esporàdicament, Són dos quarts per a les dos.

Com que la gramàtica dóna per bons els dos sistemes d'acord amb el parlar de cadascú i amb el registre en què s'expressa, el 100% dels autors que signem aquest article continuarem quedant cada dia per dinar a un quart de tres (el 50%) o a les dos i quart (l'altre 50%), que és el mateix. El problema és si la resta d'usuaris de la gramàtica, en llegir que els dos sistemes són correctes, entendran potser que els poden intercanviar. O que legítimament poden fer servir un sistema o l'altre. Ho sabem: la gramàtica no diu ben bé que són correctes. Diu que “és habitual”, “normalment”, “solen”, etc. Per això caldrà que la Gramàtica essencial en què treballa M. Josep Cuenca ens ajudi a interpretar les prescripcions de la gramàtica normativa.

Fixem-nos què fan a Catalunya Ràdio, amb tot l'encert: si el locutor parla des de Catalunya, amb l'accent que sigui, utilitza el sistema de campanar (el del Principat). Però els corresponsals de fora de Catalunya diuen l'hora amb el sistema de rellotge (el sistema de fora del Principat).