Lluís Lleó: papers de Nova York

Rebel·lió i temperància

Vaig topar-me per primer cop amb Lluís Lleó el 1991 al Singer Building de Nova York on també tenia un gran loft l'escultor Xavier Corberó, el seu gran protector. M'acompanyava Elisa Arimany, una bona escultora que aleshores era amiga íntima de la Maria Lluïsa Corberó i amb qui vaig compartir en primícia un hotel decorat amb els corns de llum de Philip Starck i cambrers fantasmagòrics vestits de negre d'Armani. Afable, ben plantat i de mirada sensible a un horitzó llunyà, Lluís Lleó em va semblar algú preparat per afrontar una carrera de llarga durada. I així ha estat. Els seus companys de generació iniciaren els anys vuitanta una cursa oberta vers les noves figuracions, gestualitats cridaneres i expressions revivals de les més diverses avantguardes expressionistes. Lluís Lleó havia optat per un camí invers en una altra direcció: l'austeritat del gravat, la consistència de les superfícies, l'espai, la debilitat per l'arquitectura, la neutralitat i el silenci. Un anar a contracorrent que ja va demostrar en aquella exposició del 1989 a la galeria Alejandro Sales del carrer Ganduixer i que va propiciar el seu encontre amb Xavier Corberó. Així ho recorda l'artista: “Cinc minuts de conversa amb ell van canviar i definir la meva vida per sempre. Entusiasmat amb la meva obra, em va dir que si anava a Nova York m'ajudaria. Jo ja feia mig any que hi vivia i aquelles paraules van ser suficients per fer-m'hi quedar i seguir-hi vivint encara ara, més de vint-i-set anys després.”

Viatjar amb la pintura

Diu Lluís Lleó que la pintura és per a ell una mena de viatge. De fet, travessà l'Atlàntic amb l'experiència i bagatge familiar de l'ofici heretat de tres generacions de pintors, que li donaren una sòlida formació en procediments pictòrics. Però també s'endugué la pintura i la seva història com a fet cultural d'Occident. La passió pel romànic català, els primitius italians i els principals autors del Renaixement el dugueren a experimentar amb la pintura al fresc, a retornar la pintura al mur, a donar-li aquell territori que el llenç i el marc li havien sostret. Aconseguí mostrar l'esperit que uneix pintura i arquitectura en les pintures amb ceres, que expressen densitat humana i silenci. Aquest viatge autobiogràfic que emprèn Lluís Lleó trobà a l'altre continent el paradigma d'una metafísica de l'esperit humà contemporani en l'abstracció nord-americana: Rothko, Kelly, Newman, Albers, Agnes Martin o, fins i tot, el rerefons minimalista que hi pot haver en una pintura pop de Jasper Johns. A Nova York, Lluís Lleó s'ha enfrontat durant gairebé trenta anys al silenci. Silenci d'una paret en blanc i silenci dels seus compatriotes, que massa sovint l'han oblidat a les llistes dels artistes que compten i viuen de l'art.

Els papers de la Marion

El silenci de Lluís Lleó, sovint trencat per la lectura, com mostren les Cartes negres a Rilke, de finals dels anys vuitanta, o la devoció per Saint-Exupéry que exhibí en la mostra Flyer, ara fa dos anys a la galeria Marc Domènech, troba corporeïtat en els papers. I l'exposició que ara exhibeix aquesta galeria, motiu d'un nou retrobament de l'artista amb Barcelona, dóna a la pintura sobre paper, sovint tractada només amb grafit i tinta, una dimensió mural extraordinària. Novament, la superfície de l'espai del paper es fon amb la solidesa de la paret. Les qualitats mats, brillants, òssies, s'expressen en el detall d'un plec, d'una arruga, d'un fris, d'un aigualiment de la tinta. Forma, color i espai defineixen la consistència d'aquests papers exposats, contenidors de proverbis zen amagats, com reflexos d'un alter ego oriental invisible. Aquests papers són dedicats a Marion Selig, l'amiga col·leccionista que morí l'any passat. Ella confià en Lluís Lleó i l'animà a treballar el paper. I així va néixer la sèrie Morpho, on cada paper porta un dels noms de cada varietat d'aquesta espècie de papallona. Cada paper acabat arribava a la Marion en una foto del mòbil d'en Lluís a l'hospital. Gràcies a la seva voluntat i tenacitat, el dibuix Vitrea forma ara part de la col·lecció de The Morgan Library de Nova York. L'Instituto Cervantes de París acollirà pròximament la sèrie de papers.