L'oralitat, la prova

Faci­li­tar la feina als actors. Aquest era l'objec­tiu prin­ci­pal de Joan Sallent a l'hora de tra­duir les peces de Shakes­pe­are que li han anat encar­re­gant al llarg dels anys dra­ma­turgs com Lluís Homar, Lluís Pas­qual i Àlex Rigola per ser inter­pre­ta­des a l'esce­nari. “Volia sobre­tot que els actors s'hi sen­tis­sin còmodes i que no s'entre­ban­ques­sin, i això no va en detri­ment de la com­ple­xi­tat”, explica el tra­duc­tor.

Va tre­ba­llar en obres com Ham­let, Coriolà, El rei Lear i El somni d'una nit d'estiu, tot de tra­duc­ci­ons que fins ara no havien estat mai publi­ca­des i que la col·lecció Bibli­o­teca del Núvol ofe­reix ara aple­ga­des en un sol volum. També s'hi poden lle­gir Ricard II, Nit de Reis, Conte d'hivern, El mer­ca­der de Venècia, Ricard III i Venus i Ado­nis, totes fruit d'encàrrecs. “En el cas de Venus i Ado­nis, la vaig començar a tra­duir per gust, i un bon dia Joan Bosch em va con­tac­tar perquè la volia posar en escena i me'n va encar­re­gar la tra­ducció”, comenta Sellent.

En algu­nes d'aques­tes tra­duc­ci­ons, hi han fet apor­ta­ci­ons els matei­xos actors: “Quan entrego una tra­ducció, no la dono mai per bona; ha de pas­sar la prova de l'ora­li­tat, i això ho fan els actors. De vega­des hi fan retocs i tinc l'hones­te­dat de reconèixer que sovint són molt per­ti­nents, així que els incor­poro a la tra­ducció.” Per aquest motiu, el volum inclou una llista amb les repre­sen­ta­ci­ons que se n'han fet, el tea­tre i el repar­ti­ment d'actors.

Sellent no ha tin­gut pro­ble­mes a l'hora de tro­bar solu­ci­ons ima­gi­na­ti­ves per a pas­sat­ges arxi­co­ne­guts. Així, ha traduït: “Ser o no ser, aquest és el dilema”, en el monòleg de Ham­let. “Crec que Ham­let en rea­li­tat es plan­teja això, si ha de morir o no, i vaig pen­sar que posar dilema en comp­tes de qüestió no era cap traïció al text.”

En el cas de Ham­let, la hi va encar­re­gar Lluís Homar el 1998. Ante­ri­or­ment l'havien traduït Josep Maria de Sagarra i Sal­va­dor Oliva: “Em van dema­nar que en fes una nova tra­ducció perquè a Sagarra no l'ente­nien i Oliva no els aca­bava d'encai­xar.” Sellent va seguir el model d'Oliva i va tra­duir com­bi­nant els esque­mes mètrics per man­te­nir el ritme del vers.

La prin­ci­pal difi­cul­tat de tra­duir Shakes­pe­are no és tant l'anglès antic, ja que –asse­nyala Sellent– les edi­ci­ons angle­ses inclo­uen mol­tes ano­ta­ci­ons, sinó més aviat el fet que les polisèmies i les ambigüitats del text plan­te­gen un repte. “Com a tra­duc­tor sem­pre has de triar, i el perill és inten­tar fer-ho més ente­ne­dor del que és.”

Una altra difi­cul­tat és el trac­ta­ment de l'humor, que és el que enve­lleix més ràpida­ment. “Si et cenyei­xes a la lite­ra­li­tat, perd el sen­tit. Així que cal tro­bar equi­va­lents perquè els espec­ta­dors riguin; això els angle­sos no ho poden fer, i ho com­ple­men­ten [a escena] amb gags.”

Shakes­pe­are, ver­si­ons a peu d'obra és el pri­mer volum de la col·lecció Bibli­o­teca del Núvol, que forma part del diari digi­tal homònim i que el 2017 cele­bra cinc anys. “La publi­cació d'aquest volum és també interes­sant perquè per­met traçar la història de Shakes­pe­are a Cata­lu­nya els dar­rers vint anys”, con­clou Ber­nat Puig­to­be­lla, direc­tor de Núvol.