Un cineasta jove i orgullós

Xavier Dolan ha fet una carrera cinematogràfica fulgurant en l'última dècada. Descobert a la Quinzena de Realitzadors de Canes, on va presentar-hi la seva opera prima J'ai tué ma mére el 2009 quan només tenia vint anys, la secció oficial del festival l'ha encimbellat amb Mommy, premi del Jurat el 2015, i Sólo el fin del mundo, guanyadora aquest any del prestigiós Grand Prix, que Dolan va recollir amb llàgrimes barrejades amb una exhibició d'orgull com a resposta pel fet d'haver estat bastant qüestionat per aquesta seva adaptació de l'obra teatral homònima del dramaturg francès Jean-Luc Lagarce. El jove cineasta quebequès va sentir-se reafirmat amb el premi, però aquest no dilueix els dubtes sobre el seu últim film.

Dolan tendeix a la dramatització histèrica, però s'ha imposat amb el seu talent visual i la seva desinhibició amb films amb una empenta autobiogràfica a l'entorn de la identitat sexual. Ha mostrat una pulsió egocèntrica i exhibicionista, però també una força que pot arrossegar. Una força que sembla diluir-se en l'atmosfera vaporosa, summament afectada i fins impostada de Sólo el fin del mundo, que posa en escena el retorn a casa d'un home que, dotze anys després d'haver-ne marxat, vol acomiadar-se dels familiars amb la consciència d'una mort pròxima. Sembla que, complagut amb el seu talent, Dolan vulgui impressionar amb cada pla.

A més, a Sólo el fin del mundo Dolan ha bandejat les seves grans actrius dramàtiques quebequeses, Anne Dorval i Suzanne Clément, per incorporar actors francesos famosos (Marion Cotillard, Lea Seydoux, el malenconiós Gaspar Ullel i, en fi, Vincent Cassel) treballant encara més per aconseguir l'èxit.