Dos moments de l'‘star system'

Hi ha una fotografia extraordinària que va ser feta a Las Vegas l'any 1963. Hi veiem com una nena observa des de les bambolines d'un teatre una dona que actua al mig de l'escenari. La nena que mira s'anomena Carrie Fisher i la dona que actua és la seva mare, Debbie Reynolds. La fotografia ha estat circulant aquests dies a bastament per les xarxes socials després que la mort de la filla anés acompanyada, dos dies després, per la mort de la mare. De totes maneres, més enllà del pretext mortuori, la fotografia diu molt sobre dues formes d'entendre l'star system, sobre dues dones que varen viure lligades a un paper de joventut en dos moments diferents de la construcció de les estrelles de Hollywood.

La mare que està actuant, Debbie Reynolds, va passar a l'Olimp de Hollywood gràcies al seu paper de Kathy Selden, al costat de Gene Kelly i Donald O'Connor en la comèdia musical Cantant sota la pluja, de Stanley Donen i el mateix Gene Kelly. Debbie Reynolds triomfava als anys cinquanta amb un musical de la Metro Goldwyn Mayer sobre el que va representar l'arribada del sonor a Hollywood. En la pel·lícula es treballava un model d'estrella més proper als establerts pel vell divisme, es construïa una dona que podria ser una lleugera encarnació de la flapper, el model femení que es va posar de moda als anys vint. La flapper lluitava per ocupar un lloc en la societat i pel respecte com a dona. A Cantant sota la pluja, Reynolds és recordada com l'antidiva, com la noia propera i humana que s'amagava darrere una cortina per oferir la seva veu a una altra i que al final era descoberta com una autèntica estrella revelació. Malgrat ser l'antidiva, Debbie Reynolds va consolidar la seva carrera en un temps en què les estrelles eren valorades més enllà dels personatges i en què el seu nom encapçalant un repartiment encara podia generar adhesions.

Carrie Fisher també va debutar al cinema molt jove, en el paper de la princesa Leia Organa de la saga de La guerra de les galàxies, de George Lucas. La germana de Luke Skywalker es presentava com una princesa guerrera que lluitava contra l'Imperi. Com la dona que tenia guardat el secret per aniquilar l'estrella de la mort. L'any 1977, quan la Twenty Century Fox va proposar a Carrie Fisher que interpretés el personatge de Leia, a Hollywood s'estava produint un canvi profund. La guerra de les galàxies va suposar el naixement dels blockbusters, que posaven fi a la idea de convertir l'estrella en un dels principals reclams comercials. El reclam d'una pel·lícula ja no venia determinat pel nom dels actors, sinó pels personatges que aquests interpretaven, pels efectes especials o per les figures que creaven l'espectacularitat. Ningú recorda qui eren els protagonistes de Tiburón de Steven Spielberg però tothom es recorda del malèfic tauró.

Ningú recorda Mark Hamill com a actor que també va participar a Uno rojo, división de choque, de Samuel Fuller, però sí que els espectadors recorden el popular nom de Luke Skywalker. Les estrelles varen passar a ser eclipsades pels seus personatges i aquests varen encarregar-se d'anul·lar tot possible divisme. Carrie Fisher va passar a difuminar-se com a actriu sota el vestuari de la princesa Leia. El seu nom només podia brillar gràcies al retorn al personatge que la va llançar a la fama però que al mateix temps la va enterrar. L'star system començava a ser arraconat dins una nova lògica del mercat en què el negoci no estava en les desventures dels actors sinó en la possibilitat de crear personatges mítics capaços de generar un bon marxandatge a partir del rèdit comercial de la pel·lícula.