Un llibre invita a descobrir la Catalunya més amagada

“Això és com Texas: molts quilòmetres i poca gent”, deixa anar un veí de Veciana (Anoia), al foraster que ha vingut a entrevistar-lo per a un llibre que prepara sobre els pobles més petits de Catalunya. Marc Serena, periodista, viatger, fill de ciutat, en sentirà moltes més, de frases com aquesta, al llarg dels set mesos que, acompanyat del fotògraf Edu Bayer, dedicarà a recórrer el país buscant els llogarrets més deixats de la mà de déu. “Visc aquí des que tenia un any... i encara em diuen que sóc de fora”, se li queixa un veí de Beuda (Garrotxa), i Marc Serena entén que sí, que a les comunitats reduïdes, aferrades a la seva identitat com a l'última branca d'un ametller, també hi ha deserts, com a Texas. Microcatalunya. Un viatge pels pobles més petits, que acaba de publicar Edicions Sidillà, de la Bisbal d'Empordà, és un llibre de supervivències i de meravelles, un mapa més humà que paisatgístic de l'altra Catalunya, la que a penes es fa notar, excepte quan hi passen desgràcies –un aiguat, un cotxe estimbat a la cuneta, un camp de blat de moro arrasat pels senglars– o quan un hi descobreix inopinadament, barrejada amb l'olor de molsa molla, alguna essència molt nostra, molt antiga, que la Catalunya gran, diguéssim, ja només ha vist en somnis o als documentals del diumenge a la tarda.

El projecte, que va ser reconegut amb el premi Carles Rahola 2015 de comunicació local, ha desembocat, a més, en un lloc web, Microcatalunya.cat, que ja s'ha convertit en una mena de Viquipèdia de la ruralia catalana, d'actualització permanent i visitada per més de dos mil seguidors. No és pas estrany: fullejant la cinquantena de capítols del llibre resulta que Catalunya, tradicionalment reduïda a dos o tres paisatges (posem-hi Montserrat, posem-hi la Sagrada Família de Gaudí), guanya de sobte amplitud, infla els pulmons, gràcies a la discreta pedreria dels seus poblets escampats. De fet, del miler de municipis censats al país, una tercera part, exactament 332, tenen menys de cinc-cents habitants. Llocs com ara Caseres, Rodonyà, el Cogul, Llimiana, Lles de Cerdanya, Falgons, Biure, Sant Martí Vell, Brunyola, Alpens, Gallifa, Mura... Aquests racons de món on la gent encara es coneix per renoms són els que han interessat Serena i Bayer. No els han pogut anar a veure tots, però amb una vuitantena n'hi ha hagut prou per presentar un relat insòlit elaborat a partir de les converses amb pagesos, ramaders i neorurals, joves i vells, carters, hostalers i músics de rock, buscant sempre les distàncies curtes, diuen, “amb atenció i respecte, però sense nostàlgia”.

El viatge el van començar el 6 de març del 2014, dalt d'una furgoneta dels anys vuitanta, amb la qual van recórrer 14.000 quilòmetres, des de Freginals (Montsià) a Serrateix (Berguedà), que van donar per a “sis marejos, dues mossegades de gos”, molts de boscos, innombrables històries de traïcions, i fe, i tenacitat, i “unes quantes papallones”. S'inspiraven en l'aventura que als anys setanta van emprendre l'escriptor Josep Vallverdú i el fotògraf Ton Sirena per a la col·lecció editorial ‘Catalunya Visió', però els ha sortit una altra cosa: un llibre que descriu com serem algun dia, quan tot això se n'hagi anat. O per dir-ho metafòricament, a la manera de la Rosa de Caseres (Terra Alta): el dia que se'ns mori l'únic veí del poble que sap comptar sardanes, ja em diràs com ho farem.