Molt vers, poc aire

García Lorca construeix un altre quadre poèticament potent a partir del que podrien ser personatges de titelles primaris. De fet, arquetips de la Commedia dell'Arte, probablement, tot i que eliminant el galant principal. Aquest Don Perlimplín és un personatge naïf, que desconeix l'amor fins que la seva criada (que l'ha cuidat com una mare des que aquesta va morir) l'incita a casar-se, per garantir que algú el cuidi en la vellesa. Un cas ben beneït, d'entrada. Però és que l'autor el turmenta amb la impotència sexual, mentre que el desig de l'home adult per la jove veïna Belisa és irrefrenable. Insinua, metafòricament, de nou, la seva homosexualitat, tan mal vista per la societat de l'època que li imposaria matrimoni (encara que fos per guardar les formes). La direcció proposa que del tractament de guinyol es vagi modulant la interpretació fins a humanitzar la seva tragèdia. En aquest viatge, el gust per donar la màxima amplitud al vers fa perdre sovint l'aire que necessita un personatge per ser creïble i per empatitzar amb la seva tragèdia. Certament, sí que traspassa l'eròtica de Belisa enamoradissa, amant desitjada pels joves (per escarni de Perlimplín, fins que decideix jugar una carta per atrapar l'ànima d'ella, quan sap que no podrà gaudir mai del seu cos).

L'espai escènic de Paco Azorín (d'una posada en escena de fa 20 anys en què repetia Veiga en el paper de Perlimplín) permet construir tots els espais de cada quadre amb simples cortines i un requadre central de mirall, que es transforma d'estanc del jardí a llit nupcial. Aquesta petita joia de Lorca incideix amb uns símbols referencials (l'aigua fèrtil, la sequedat del que serà infèrtil: sigui aquest Perlimplín farsesc o la tràgica Yerma). Amb més entrega a la contradicció dels personatges, més humanitat, el vers explotaria més emocions que les literàries.